Una persona passa a ser un «malalt d'hepatitis C» si es creu al equip mèdic hospitalari quan li diu: «vostè te l'hepatitis C». Aquesta persona s'ho creu perque confia en les titolacions dels facultatius i en que l'hospital te la tecnologia més avançada possible. A l'esmentada persona, com que confia en allò que li diuen a l'hospital, ni se li ocorreix questionar res, per la qual cosa accepta plenament el diagnòstic i es marxa a casa convençuda de que «tinc l'hepatitis C». Probablement queda preocupadísima per això, ja que li han dit que l'«hepatitis C és la més perillosa», que «es cronifica en la majoria de casos» i que «en una part d'ells evoluciona cap a una cirrosi o inclús cap a un càncer hepàtic». I també probablement es trenqui el seu equilibri psicosomàtic si existia, o s'aguditzi el seu desequilibri si ja estava desequilibrat. Total, o començarà a trobar-se malament si es trobava be, o es sentirà pitjor si ja es sentia malament. Queda clar que, fins ara, la persona que va a cercar el resultat està indefensa, i es suau argila en mans dels seus metges.

Lo decisiu ara és precissar quan un metge hospitalari li diu a algú que te una «hepatitis C», i és allò decissiu donat que transmetre aquest diagnòstic és allò que en realitat crea un «malalt d'hepatitis C». Per a que el metge s'atreveixi a afirmar convençut que la persona que te enfront està «malalta d'hepatitis C», la condició necessària, i desgraciadament quasi sempre² suficient, és que hagui donat positiu a un test que han fet en el laboratori a la sang de l'esmentada persona, i el resultat de la qual el metge se limita a llegir. El metge te complerta confiança en que el test indica de manera totalment certa si la persona és o no un «cas d'hepatitis C», en que els científics que han dissenyat el test tenen tots els elements necessaris per això (probablement el metge ignora, per exemple, que el «virus de l'hepatitis C» mai no ha estat aïllat) i en que el laboratori ha fet impecablement el seu treball (probablement el metge desconeix que, per exemple, cada test sol tenir diferents criteris d'interpretació, i que amb un criteri pot donar-se com a positiu mentre que amb el criteri del costat seria donat com negatiu). En conseqüència, el metge es creu el resultat que li arriba escrit, i assumeix la responsabilitat no sempre fàcil de llegir-lo i transmetre-ho al ja pacient. El metge probablement no te idea -ni quasi mai no l'interessa ni es molesta en tenir-la- de quin test s'ha utilitzat, com funciona, com s'interpreta, de quina marca és, si està validat o no, etc. La majoria de metges no volen «complicar-se la vida» i es limiten a «acomplir amb la seva feina». En moltes ocasions, això significa llegir el resultat, transmetre-ho mecànicament i quedar-se tan tranquil... encara que la persona que ha rebut el diagnòstic s'en vagi sense saber on trepitja. I el metge a final de mes reb el seu sou... probablement major que el dels «malalts d'hepatitis C» que ha contribuït a fabricar.

Perque efectivament és una fabricació de «malalts d'hepatitis C» allò que te lloc amb aquests mecanismes. Els tests es fan d'una forma tan abundant i sistemàtica (abans i/o després d'una operació o de donar a llum, després de donar sang,...) que ja s'afirma que «la prevalència de l'hepatitis C és del 2% de la població», i que «quasi un milió³d'espanyols estàn malalts d'hepatitis C»...

A més a més, sense voler-ho, les víctimes d'aquest engranatge contribueixen a consolidar-lo.

Per un costat, ajuden a reforçar la creència en l'existència d'un «virus de l'hepatitis C» i de les seves suposades «vies de contagi». Efectivament, com que els hi has dit i s'han cregut que «tenen hepatitis C» i que «el virus de l'hepatitis C es transmet sobre tot per sang i potser per via sexual», allò primer que fan després de rebre el diagnòstic es cercar quan tingué lloc «el contagi». Revisen el seu historial mèdic -en particular, quirúrgic-, els seus parts, les seves transfusions i, si cal, el seu historial sexual. I como que quasi tota persona ha passat per l'hospital o ha tingut relacions sexuals, la majoria conclouen: «tingué que ser aleshores. És l'explicació més lògica». Encara que segur que hi ha excepcions, és a dir, suposats «casos d'hepatitis C» que mai no han estat operats, que mai no han rebut una transfussió de sang, que mai no han donat a llum, que es casaren verges i no han estat amb altra persona que la seva parella no «infectada», o que inclús encara són verges. Són l'encarnació viva que la suposada «hepatitis C» i el seu suposat «virus de l'hepatitis C» són artefactes de laboratori, són construccions fictícies, són fills de la tecnologia emprada i de les concepcions errònies que presideixen tant l'utilització com l'interpretació d'aquestes «tècniques tan adelantades i sofisticades». Són la prova definitiva que la suposada «hepatitis C» i el seu suposat «virus de l'hepatitis C» són el resultat d'una sèrie de convencions pseudocientífiques adoptades entre una sèrie de superespecialistes i alguns grans laboratoris farmacèutics⁴, convencions que fan suva acríticament els científics i metges no especialistes, reprodueixen cegament els mitjans de comunicació massius i, evidentment, són creguts per la població. Confio en que aquestes víctimes aviat reaccionin, comprenguin allò succeït, s'atreveixin a testimoniar i ajudin a acabar amb aquest sense sentit.

Per altra banda, la majoria de diagnosticats contribueix involuntàriament a crear la suposada «gravetat de l'hepatitis C». A l'acceptar allò que s'els diu, fan seu el pronòstic i, lógicament, cauen en desmoralitzacions, depressions, etc. que poden tenir greus repercusions en la seva salut. I lamentablement són medicades amb grans quantitats d'interferon que produeixen reaccions autoimmunes i perturbacions del sistema nerviós, i també amb perillosisims suposats antivirals d'entre els que són desgraciadament utilitzats en el camp d'«això» anomenat «SIDA». Els estrès psicològic, emotiu i tòxic que aquesta situació comporta poden tenir greus conseqüències a mitjà termini. Però, és clar, la responsabilitat es còmodament atribuïda al mai no aïllat «virus de l'hepatitis C»...

Però resulta que el perillosisim tractament hospitalari és evaluat mitjançant una anomenada «càrrega viral» mesurada amb la tècnica PCR, que el seu propi inventor, el Premi Nobel de Química del 1993 doctor Kary Mullis, explica que no és apta per a mesurar cap càrrega viral, i menys d'un virus que mai no ha pogut ser aïllat. Com que allò que és interpretat com «càrrega viral del virus de l'hepatitis C» pot disminuir després de començar el tractament per raons que res tenen que veure amb l'inexistent «virus de l'hepatitis C», al pacient se li diu que «el tractament li senta molt be» i que «ha millorat» encara que en realitat quasi sempre es senti físicament pitjor...

I per a que tot l'invent «hepatitis C» tingui la seva lògica interna, se li amaga al «malalt d'hepatitis C» que el fetge és l'únic òrgan humà que pot regenerar-se al cent per cent. Pel contrari, se li fa creure que el seu fetge només pot anar a pitjor, i que és probable que li apareixi una cirrosi hepàtica o inclús un càncer de fetge. Així, si efectivament succeeix que la persona empitjora com a conseqüència de la medicació i del seu desànim, el «pacient» (mai millor dit!) ho acceptarà com conseqüència de «l'activitat destructiva del perillós virus de l'hepatitis C». I inclús pot ser que augmenti la seva confiança en el metge, que ja l'havia advertit d'allò que succeiria...

Entesos aquests mecanismes, no és difícil vaticinar que en la mesura que més cents de persones -en particular, dones- siguin cridades a València a «fer-se les proves de l'hepatitis C», inevitablement una part d'elles donaran positiu. I ja haurà més víctimes, però no de l'anestesista acusat sino d'aquest sinistre però rentable engranatge pseudocientífic-pseudomèdic...

Barcelona, 4 de maig del 1998.
Lluís Botinas (director de l'associació C.O.B.R.A.).

Notes:

¹La primera part es titula ««Hepatitis C»: veritat o manipulació?», datada el 29 d'abril del 1998.
²Tinc notícies d'un hepatòleg que explica que el test pot interpretar-se de diferents formes i pot indicar coses vàries, i que basa el seu diagnòstic final en com es troba la persona, que és l'important. La majoria -tant d'especialistes com de no especialistes- fan cas sobre tot al test. És un cop més la confiança cega imperant en una tecnologia a la qual s'admira tant més quant més es desconeix...
³És indicatiu que «hi ha quelcom que fa pudor en el tema de l'hepatitis C» saber que a Alemània, amb una població més del doble que l'espanyola, s'estimen menys casos que a l'Estat espanyol: uns 800.000. I encara més que en els EE.UU., amb tres cops més habitants que Alemània, te «només» uns 270.000 «casos d'hepatitis C»...
⁴Cada cop més, aquests superespecialistes són assalariats dels esmentats laboratoris. I aquestes multinacionals farmacèutiques també financien les revistes científiques que publiquen les investigacions fetes pels equips pagats pels laboratoris, amb la qual cosa el cicle es tanca i la manipulació és encara més descarada.