Els mitjans de comunicació estan dedicant espai a una suposada «epidèmia d'hepatitis C» detectada a València. La majoria simplement ataquen l'anestesista culpat per la Conselleria de Sanitat de la Generalitat valenciana, i insisteixen en que «és inacceptable que succeeixi quelcom així» i insten als afectats a «actuar legalment contra el responsable i quins ho han tapat». Pocs asenyalen quelcom tan elemental com que el que casi dos terços dels afectats no haguin estat operats per l'equip cirugià del qual formava part l'anestesista culpat, és suficient per a descartar-lo per complert com causant de l'«epidèmia». Tots coincideixen en insistir en que és important «no crear alarma social» i «tranquilitzar als ciutadans», amb la qual cosa indiquen quin és el criteri estret amb que s'enfoca el tema. I només alguns tímidament apunten que «ha d'haver una explicació», encara que no demanen suggerències al respecte. Però encara que no invitin a formular explicacions alternatives, vet aquí alguns elements d'un enfoc diferent per a compendre què és «això» anomenat «hepatitis C», enfoc que permet deduïr altres interpretacions.

La questió clau de la qual cal partir radica en les proves que s'utilitzen per a diagnosticar allò anomenat «hepatitis C», proves que ningú questiona. Allò decissiu és entendre que allò que converteix en «malalt d'hepatitis C» a una persona absolutament asimptomàtica o a una altra que te simplement cansament o alguns problemes de salut l'origen del qual no se li detecten, és el donar positiu en unes proves que li fan. Els resultats d'aquestes proves són acceptats com totalment certs tant pels pacients com pels metges que els porten. La pregunta clau és: són fiables aquestes «proves de l'hepatitis C»?.

Per a respondre correctament és precís entrar en els detalls tècnics. Lo primer és preguntar: de quina classe de proves es tracta?. Si són uns tests, quin tipus de tests?. Per exemple, són tests d'anticossos?. Si efectivament són tests d'anticossos, de quin subtipus són: ELISA, Western Blot,...?. S'usa només un tipus de «test de l'hepatitis C», o més d'un?. Per a cada tipus, hi ha només una marca o més d'una?. Quins criteris d'interpretació s'utilitzen per afirmar que el resultat és «positiu» o «negatiu»?. O «indeterminat», i com s'actua en aquest cas?. Si hi ha diferents marques, usen els mateixos criteris?. Quin grau d'homologació de criteris existeix entre els diferents tipus i les diferents marques?.

I allò que és decisiu per a poder parlar de fiabilitat d'un test, sigui del tipus que sigui, és: com s'ha comprovat la seva validesa?. Com ha estat «validat»?. Quin ha estat allò que tècnicament s'anomena el seu «gold standard»?. Quan es tracta d'un «test d'anticossos davant un virus», l'únic «gold standard» correcte és la comprovació directa. Això vol dir que en un nombre significatiu de persones en les quals el test dona positiu (és a dir, el test detecta els anticossos que es suposa són específics pel virus que es tracti), ha de poder-se aïllar en el seu cos el propi virus (en aquest cas, el «virus de l'hepatitis C»); i que, pel contrari, en aquelles persones en les que el test dona negatiu, aplicant les mateixes tècniques d'aïllament no es pugui aïllar el virus (en aquest cas, el «virus de l'hepatitis C»). Només un test que hagués passat aquest «gold standard» pel «virus de l'hepatitis C» estaria validat, i per tant seria susceptible de ser autoritzat i de ser correctament utilitzat per a diagnosticar si una persona està infectada pel «virus de l'hepatitis C» al donar positiu l'esmentat test, o per a diagnosticar que no està infectada pel «virus de l'hepatitis C» al donar negatiu l'esmentat test.

I aquí entrepussem amb el major escull per a poder parlar pròpiament de l'existència d'una malaltia anomenada «hepatitis C»: els especialistes oficials saben que el «virus de l'hepatitis C» mai no ha estat aïllat. I si un virus no ha estat mai aïllat, no es pot afirmar que existeixi (i menys encara posar en titular que «consumeix el fetge»: La Vanguardia, 25 d'abril de 1998) o culpar-li de provocar cirrosi, càncer,... I si el «virus de l'hepatitis C» no ha estat mai aïllat, no es coneixen quines són les proteïnes del seu envolcall¹ ni la seqüència de lletres genètiques que forma el seu genoma². Sol·licito a qui consideri que el «virus de l'hepatitis C» si que existeix, que presenti les proves científiques de la seva efectiva existència, és a dir, les proves del seu aïllament. Tot allò restant és «ciència» i «medicina» d'«indicis indirectes», de «suposicions», d'«aproximacions» i d'«associacions estadístiques» que en cap moment haurien d'utilizar-se per a establir causalitats i, menys encara, per a fer diagnòstics. I molt menys si aquests diagnòstics sentèncien a tenir «alguna cosa» que és públicament presentada (i, està clar, creguda!) com una «greu malaltia»...

Si el «virus de l'hepatitis C» mai no ha estat aïllat, resulta que tampoc ha pogut ser validat cap dels tests empleats per a diagnosticar a algú com «malalt d'hepatitis C». Aleshores, en què consisteix aquesta anomenada «malaltia hepatitis C»?.

Una malaltia realment existent es defineix per una sèrie de símptomes i característiques, allò que els metges anomenen «clínica». Quina és la clínica de la suposada «hepatitis C»?. Aquesta és una altra pregunta que (quasi) mai no es planteja. I lo poc que apareix són generalitats com «un augment de les transaminases i una inflamació del fetge» (La Vanguardia, 25 d'abril del 1998). Quants medicaments, malalties, comestibles i begudes, situacions, tensions, etc. poden produïr augment de transaminases?. I, què significa la paraula «hepatitis» sino precisament «inflamació hepàtica»?. (Hauria de recordar que allò definit no pot entrar dins la definició...). A més a més, metges consultats m'han dit que «l'hepatitis C no te símptomes específics»...

Però resulta que quasi un milió d'espanyols pateix «hepatitis C». Cuanta raó te el sotstitol «la majoria l'adquirí en el mitjà hospitalari»! (La Vanguardia, 25 d'abril del 1998). Només que no per allò que es dona a entendre (que fou en els propis hospitals on s'els inoculà el «virus de l'hepatitis C»), sino perque en els hospitals s'apliquen els tests que, cas de donar positiu, són acceptats com segurisims indicadors d'infecció pel mai no aïllat «virus de l'hepatitis C»...

Si és cert allò que apunto en aquest breu article³, allò que fa patir a quasi un milió d'espanyols és que han estat incorrectament diagnosticats com «malalts de la perillosa hepatitis C». Quins estaven perfectament assimptomàtics quan reberen el diagnòstic (per exemple, després de ser operats, donar a llum o donar sang), probablement començaren a trobar-se malament al rebre el diagnòstic, trebcar-se el seu equilibri psicosomàtic i entrar en una situació d'estrés. I quins tenien algún problema (cansanci, manca d'energia, dolors difusos,...) cregueren erròniament que la causa és «el temible virus de l'hepatitis C» i segurament empitjoraren...

El fetge és l'únic òrgan que es pot regenerar totalment. Tant de bo que el debat a partir de l'«epidèmia d'hepatitis C» de València permeti també regenerar una medicina virtual equivocada!. Tant de bo la recerca de la veritat s'imposi a una manipulació que està costant no només molts milers de milions de pessetes sino allò que és més greu: por i mort a nombroses persones!.

Barcelona, 29 d'abril del 1998.
Lluís Botinas (director de l'associació C.O.B.R.A.).

Notes:

¹Si no es coneixen quines són les proteïnes de l'embolcall d'un virus, tampoc es pot saber quins són els anticossos que les defenses humanes generen davant les esmentades proteïnes. Aleshores no es poden fabricar uns «tests d'anticossos», i menys usar-los per a diagnosticar si hi ha o no infecció per l'esmentat virus...
²Si no es coneix el genoma del suposat «virus de l'hepatitis C», en quina classe de ciencia ficció de terror s'ha d'incloure l'anunci que es va a cercar (com?) «quin és el genotipus dels infectats per l'epidèmia de València, a fi de veure si coincideix amb el genotipus 1A de l'anestesista»?.
³Podria donar molts més detalls i arguments, però aquesta primera aportació no és el lloc adequat per això. Per exemple, la pretesa millora (perque baixaria allò que s'anomena «càrrega viral» mesurada amb la tècnica PCR) amb l'aplicació dels perillosisims medicaments interferon o antivirals. I que «cronifica» la «malaltia». I...