Estimat lector, benvingut al nostre butlletí mensual dedicat a exposar el frau i les mentides que envolten la SIDA i el VIH. Hem rebut algunes cartes personals estupendament animadores de tot el món, així com també algunes noves informacions falagueres que compartirem amb vosaltres en aquest butlletí.

La $IDA és en l'actualitat una indústria immensa i altament rendible. Creiem que aquesta indústria deu la seva existència únicament al fet que el seu grup, composat per mediàtics/polítics/farmacèutics, ha rebut lliure via per a promoure fantasioses teories sobre l'existència d'una plaga induïda viralment. També se'ls ha donat carta blanca per a fabricar específicament fàrmacs d'alta toxicitat, a fi d'obtenir els devastadors efectes del suposat virus assassí. Els fàrmacs contra la SIDA provoquen exactament els símptomes que associem amb la SIDA. Si pensem amb això, aquest escenari representa quasi el cercle perfecte. Fins ara i en occident, les morts per SIDA no han estat el resultat de cap virus. (De fet, fins i tot en la última conferència sobre SIDA mantinguda a Durban, en juliol 2000, ningú podia presentar cap evidència de l'existència del VIH. L'únic que els «experts» de SIDA podien mostrar com  a evidència era la «Declaració de Durban», una petició amb 5.000 signatures, manifestant que el VIH existia malgrat tot. Tot i així, per els més assabentats en el debat de la SIDA, aquesta petició representa únicament la por col·lectiva a que la lucrativa ganga de que el tren de la SIDA estigui a punt de sofrir un catastròfic descarrilament.

Reiterem que les morts per SIDA en occident han estat predominantment degudes als terribles efectes dels propis tractaments de la SIDA. L'AZT i els seus derivats han ocasionat milers i milers de morts innecessàries. Aquests mateixos fàrmacs són els responsables de les imatges demacrades i macilentes de primera pàgina amb que van invair les nostres llars insistentment durant aquells primers temps. Qui entre els menys espavilats podia evitar associar el VIH etiquetat com «despietat virus assassí» després d' haver-se regalat la vista amb els últims dies d'Arthur Ashe, Rock Hudson, Freddie Mercury i d’altres recordades celebritats amb la SIDA? El fet que aquestes mateixes persones ingerissin enormes quantitats d'AZT (el predilecte dels fàrmacs contra la SIDA) explicaria potser la seva lúgubre defunció? Doncs sí, ho explica. De forma sorprenent, la «mort per prescripció» ofereix una explicació coherent a las morts prematures d'aquests homes i de mils i mils d'homes com ells. (Hi ha algun crític que llegeixi això en algun lloc que desitjaria ara oferir una revisió de la pel·lícula de Tom Hanks, «Philadelphia»?).

El fet que A (la mala salut o mort d'algú estimat) es cregui que és el resultat de B, (un «nou virus estrany»), sense tenir en compte a C (altres factors actuants, com les pròpies medecines), és el pas en fals mental, la maldició, que complica el pensament analític en l'actual «ciència» de la SIDA. Comentant acosta del rigor intel·lectual necessari quan es vol establir la causa i l'efecte en medecina, Geoff Watts escriu el següent en el seu llibre «Complaent al pacient»:

«Una altra trampa per a imprudents és l'errada en distingir entre associació i causació. El fet que dues coses succeeixin repetidament al mateix temps no significa que una sigui necessàriament la conseqüència de l'altra. Les dues poden ésser el resultat d'un tercer esdeveniment, del qual l'observador no és conscient».

Gary Null és un investigador independent de la SIDA i el seu treball l'ha portat per tot el món, i ha donat a conèixer mitjançant documentals, nombroses entrevistes amb personal mèdic i articles de premsa en els quals parla de les seves troballes. Null dirigeix la seva pròpia clínica de nutrició i té un programa de ràdio en la cadena WBAI a la ciutat de Nova York que es diu Vida Natural. Durant els anys 70 i principis dels 80, Null va passar moltes hores entrevistant literalment a centenars d'hetero i d'homosexuals. Va ésser testimoni de primera línia d'un estil de vida implacable:

«Anava als banys, als night-clubs i freqüentava i entrevistava a la gent. Vaig conèixer gent que es passava deu hores de marxa per la nit, set nits per setmana, des de feia dos o tres anys. Hi havia dos nois que vivien a prop i amb qui parlava regularment quan estava allà. Els veia deteriorar-se físicament. En menys de sis mesos els vaig veure passar d'un aspecte masculí i musculós a ésser només closques demacrades... Vaig trobar que només un dos per cent ho feien perquè volien destruir-se. A la majoria els agradava el que feien. Era com deixar a un nen de la mà en una botiga de llaminadures. S'ho volien menjar tot i el fet que emmalaltissin, bé, ja saps...» la malaltia passarà, continuem atracant-nos!» extractat de «Món Sense SIDA».

Però què passa amb els que han estat diagnosticats de seropositius al VIH i que no vivien la vida per la via ràpida? Com van morir? Aquí és a on introduïm un altre factor vital en aquesta equació: la prova estàndard de la SIDA.

Sotmetre una mostra de sang a la prova de la SIDA no és un bon pas. Aquesta prova presenta la capacitat documentada de reaccionar positivament a unes seixanta condicions diferents, tant fisiològiques com mèdiques, totalment deslligades de la presència de qualsevol suposat virus en el torrent sanguini (vegin l'actualització número 4) Quants homes i dones van rebre sentència de mort per VIH, com resultat de consultar innocentment al sacerdot de la ortodòxia mèdica i de sotmetre's a la «prova»?. Resposta... tots i cada un d'ells.

I a part dels milers i milers de persones als que es va donar aquesta sentència sense sentit que trencava les seves vides, quants dels que se'ls va diagnosticar el mal estarien amb bona salut física, i no haguessin caigut en els «grups de riscos» reconeguts? Resposta: milers. Quants individus maldiagnosticats havien acudit al metge a causa de un sentiment de malestar general, o havien anat com a resposta als clamants titulars dels mitjans informatius, perquè s'havien punxat, tallat, raspat accidentalment amb algú instrument de risc (sigui el que sigui que això signifiqui)? Resposta: milers. I quants consultaven al metge perquè acabaven d’arribar d'un país «de risc» (sigui el que sigui el que això signifiqui), o perquè temien haver tenyit contacte amb algú sospitós o «armat amb el VIH i perillós»? Resposta: de nou mils. I en un suprem esforç por «tractar» sàviament a aquests mils, els doctors aconsellaven així als pacients: «miri, no hi ha per què preocupar-se, és quelcom molt llunyà... però per a cobrir totes les possibilitats, ha considerat fer-se la prova de la SIDA?».

Per als confiats pacients, aquesta consulta, aparentment intrascendent, marcaria el principi de destrucció de la resta de les seves vides. Realment, la història no escrita de la SIDA en occident, és un malson mèdic. I no és difícil de desfilar. El malson és fàcilment visible per als qui tenen ulls i ment per veure i voluntat de comprendre.

Avui el malson continua a l'Àfrica i en altres països anomenats tercer mondistes. I es converteix en més i més aterradora amb cada dia que passa. No per causa de cap pandèmia vírica que fustigui les planúries de l'Àfrica, sino per causa de la pandèmia orquestada de mentides i de superxeria que escombra tot el globus, per mitjà d'una campanya informativa totalment controlada per occident. El fet real és que les malalties preexistents (la majoria de las quals podrien ésser tractades de forma relativament fàcil i econòmica, però no ho són) s'estan utilitzant per a engrossir la espiral convencional de morts estadístiques per la SIDA. La Organització Mundial de la Salut, el Banc Mundial, ONUSIDA, les organitzacions associades a les Nacions Unides, els gegants de la indústria farmacèutica i els col·legues relacionats amb els mitjans informatius, etc. estan manipulant l'actual «epidèmia» de la SIDA per a continuar amb els seus titulars mortals de la SIDA que trafiquen amb la por i recapten diners, i per a seguir amb el «negoci-farma» com sempre. Més encara, aquestes odioses organitzacions estan ara en conveniència per a lliurar els fàrmacs altament tòxics en l'Àfrica i en altres dels anomenats «països del tercer món», amb la intenció expressa d'utilitzar aquests fàrmacs com a forma de control de població en les nacions receptores. El Banc Mundial i el FMI estan regalant préstecs als PPGD (països pobres amb gran deute) només si accepten destinar una bona part del préstec a combatre la SIDA... «la espantosa malaltia que assola al pobre país». Envoltats en el mant filantròpic de «programes de reducció de la pobresa», aquests préstecs realment són una forma d'autofinançament per a l'autoenverinament i és un altre exemple del cercle quasi perfecte... «et deixarem diner per a que ens compris fàrmacs que et mataran».

Aquesta forma de control de població és espantosament crua en el final. Els africans, amb les seves malalties reals, seran segurament «ignorats» fins la mort, mentre que al mateix temps el mon sencer mira ingènuament els «autèntics esforços» de las agències que, en realitat, estan enverinant a la gent amb fàrmacs innecessaris. Aquesta crueltat està compensada per la tàctica i l'ingeni quasi admirable d'aquells que han orquestrat aquest pla. Han demostrat la mestria absoluta en la seva habilitat per a manipular la psique humana fins el punt que ara realment creiem que aquestes organitzacions estan motivades per una preocupació genuïna cap a la humanitat, i que «la bona salut mundial» és el seu objectiu principal. Res més lluny de la veritat. Encara que no es pot enganyar a tothom durant molt de temps.

El pare fundador i financer, darrera del negoci global de la cura farmacèutica convencional, no és un altre que JD Rockefeller. Fidel amic partidari del control de població, JD es va dirigí en certa ocasió a una classe de catequesi amb les següents paraules: «La Rosa de Bellesa Americana pot ésser aconseguida únicament sacrificant els capells que creixen al voltant». Aquestes i d'altres filosofades de Rockefeller va ésser el que va impulsar a un crític d'aquesta notable «família» a escriure: «Els que forniquen amb el diable i enganyen a reis i poderosos de totes les nacions, són els Rockefeller». Els lectors que estiguin interessats en saber més sobre els orígens d'aquesta monstruosa criatura, coneguda també com a indústria farmacèutica, deurien visitar http://www.trufax.org i buscar «El Tràfic d’Estupefaents Farmacèutics». També hi ha una relació de notícies del 5 d'octubre en http://www.aidsmyth.com, conté enllaç amb el pla de reunions de Rockefeller en el que la firma familiar busca aconseguir «la equitat en salut» per a les nacions africanes assetjades. Publicitàriament emmascarats com àngels de llum, els Rockefeller sospesen com la seva Fundació podria lliurar millor «els tan necessitats fàrmacs contra la SIDA a aquella gent desesperada». Per a un relat resumit del que està succeint darrera els escenaris del debat $IDA Inc., visiteu http://www.credence.org i aconseguiu una còpia del nostre llibre. No escrivim Món Sense SIDA per a amagar-lo sota un sitja. El vam escriure, en principi, per a salvar vides. Com a tot porc, a aquesta minoria explotadora i rica també els arribarà el seu San Martí. A bon segur.

En aquesta primera part incluim un folletó aclarint els perills de sotmetre's a la totalment acientífica prova de la SIDA. El folletó ha de ser polit per a que tingui un acabat més professional, a menys que algú hagi après el secret de les notes a peu de pàgina i de la justificació als dos costats en la correspondència per e-mail. Confiem sens dubte que aquest folletó demostrarà ésser una útil eina de primera línia. Credence Publications està decidida a veure folletons d'avís com aquest distribuïts en tots els centres de consell per a embarassades i de salut sexual del Regne Unit, Estats Units i de qualsevol altre país en el que la prova de la SIDA sigui obligatòria o recomanada a les mares que estan esperant. Et demanaríem que dediquessis una mica de temps a enviar per e-mail o a imprimir i lliurar aquests folletons, en el centre de salut i embaràs més proper, i/o en el vostre periòdic local. Els números que veieu entre cometes en el texte es refereixen a notes de peu de pàgina.

Si fa poc que està en estat, potser li recomanin que es faci la prova del VIH com part d'un lot de cura prenatal estandarditzat. A Anglaterra, recomanar la prova del VIH a les dones embarassades és ara un procediment prenatal estandarditzat(1). La prova del VIH és molt inexacta, no ha estat encara científicament provada, i deuria d'ésser rebutjada pels motius següents:

1. Tots els fabricants d'aquestes proves inclouen la següent o similar indicació en els seus equips de proves. «Fins al moment, no hi ha cap estàndard reconegut per establir la presència o l'absència d'anticossos de VIH-1 i VIH-2 en la sang humana (2)».
2. El motiu d'aquesta indicació és perquè la prova DE LA SIDA no mesura la presència d'un virus (3). Les proves DE LA SIDA han estat dissenyades per detectar nivells d'activitat d'anticossos en sang. L'activitat d'anticossos en el torrent sanguini és un succés normal en els éssers humans, però està sent mal interpretat en la prova de la SIDA com indicador de la presència del VIH.
3. Com a resultat d'aquesta mala interpretació, individus sans estan sent erròniament diagnosticats com seropositius. Des que aquesta informació va sortir a la llum, més de 60 diferents condicions mèdiques han estat registrades com a possibles causes d'una falsa lectura de VIH positiu. Aquestes condicions inclouen la grip, la vacuna gripal, la malària, la vacuna del tètans, l'hepatitis A i B, les punxades d'hepatitis, l'ús de drogues, fàrmacs o alcohol, infeccions víriques recents i fins i tot el propi embaràs(4). Rebre un diagnòstic fals, però totalment devastador de positivitat al VIH, portarà a el seu metge a recomanar-li una carrera de fàrmacs anti-VIH. Coneguts com a inhibidors de proteases o anti-retrovirals, aquests fàrmacs són altament tòxics. Tenen la capacitat perfectament documentada, de perjudicar la mare i també de deformar severament i fins i tot de provocar la mort del fetus (5).
4. Els nivells actuals de despesa en fàrmacs per a la SIDA en el món occidental són descomunals. També ho són els beneficis que recullen els fabricants de fàrmacs contra la SIDA. Com a resultat, la informació continguda en aquest fullet és completament ignorada per l'organisme mèdic ortodox. Lamentablement, aquesta no és una reacció inesperada. La persecució de beneficis a expenses la salut, la contínua utilització salvatge de procediments mèdics amb esquerdes, l'administració de fàrmacs perillosament tòxics a mares embarassades, la despreocupació per la crisi de milers i milers de persones erròniament diagnosticades, i el rebuig de l'organisme mèdic ortodox a escoltar l'evidència contrària, o a admetre negligència mèdica, segueixen tots ells la mateixa pauta que va seguir el, una vegada respectat, medicament anomenat talidomida. No permetis que ni tu ni el teu fill us convertiu en una altra esgarrifosa estadística mèdica.

1. Referència a «Revisió de serveis de proves prenatals, NHS oficina Regional, Londres, Departament de Sanitat del Regne Unit». Recomanar la prova del VIH es ha convertit en política nacional al juliol de 1999, ara és obligatori en alguns estats dels Estats Units.
2. L'esmentada indicació està inclosa en totes les proves de SIDA Abbot «AXSYM», el principal proveïdor mundial de kits de proves de la SIDA.
3. Les recompenses econòmiques ofertes a les organitzacions més importants, dins de la comunitat científica, per part d'organitzacions compromeses, per qui aporti evidències raonables que el VIH existeix, encara no han estat cobrades.
4. Johnson, Christine, Revista Continuum, setembre 1996. Maggiore Christine. Què passaria si tot el que sabies sobre la SIDA estigués equivocat? Una publicació Alive and Well, Abril 2000. Ransom & Day, Món Sense SIDA, Publicacions Credence, Juliol 2000-11-09.
5. Kumar et al., informant que els fàrmacs DE LA SIDA estaven relacionats amb deformitats i avortaments espontanis en Journal of Acquired Immune Deficiency Syndromes, 7 ; 1034-9, 1994. JAMA - Journal of American Medical Association, gener 5, 2000, informant d'incidents de lesions en el fetge. Món Sense SIDA, AZT i cranis dilatats en nens. Referir-se a http://www.virusmyth.com/index/hiv-test/factors, per a una llista més completa de referències científiques, que cataloguen els perjudicis causats pels fàrmacs de la SIDA.

• Volgut Steve. La teva actualització número 4 era realment aclaridora. O sigui va dir «Estem morint d'ignorància». Salutació a Phillipe Krynen pel que està fent a Tanzània. Estic fent el mateix amb els familiars i amics malalts, però m'agradaria poder-lo fer per milers de Namibians. Ho vaig parlar fa dues setmanes amb un doctor, per obrir un centre per aquí, i categòricament li vaig assegurar que una bona menjar, aigua neta, pensament positiu i consells serien el meu més gran contribució. Vaig visitar la regió més afectada del meu país l'any passat. Els problemes reals són la pobresa, la falta d'instrucció, la poca aigua i la falta de sanitat de llars i la malnutrició, la malària, tuberculosi i esquistosomiasi. La causa principal de mort que es publica és VIH/SIDA, i tots estan obligats a creure-ho. Que Déu recolzi els teus esforços en aquesta genuïna batalla. Josephine.
• Benvolgut Steve, sembla que tens problemes a utilitzar el terme «dissidents» (és realment el terme dissident amb el que em barallo), però tot el que significa és que algú no està d'acord amb tu. No crec que trobis una paraula millor ni siquiera en el Roget's Tesaurus, però aquí hi ha algunes altres definicions per examinar.

La semàntica d'enverinament. La mort d'un nen ocorreguda per ingestió d'un verí domèstic és considerada un accident. Si la víctima estava deprimida i pren deliberadament un verí, es refereixen a això com suïcidi. Donar a una altra persona un verí és assassinat, a menys que es tracti de la injecció letal ordenada per una tall per un criminal convicte, en llur cas és una execució. El tractament de VIH amb nucleòsids anàlegs altament tòxics, i l'igualment perjudicial d'inhibidors de proteases, és letal si és continuat. Com anomenar a aquesta mena d'enverinament que està prescrit per un metge, i pres voluntàriament per un pacient, molt espantat i desinformat? En ser prescrit, no és un accident. El pacient volia viure, pel que no és un suïcidi. No és una execució legal, perquè no va haver judici. El metge comet el crim, però és el pacient qui pateix una  mort lenta i dolorosa Sorta ens deixa amb una definició. R. G. Murray.
• Volgut Steve, el teu butlletí és fantàstic. Bon treball. Envieu-lo també al meu amic. Alex.
• Hola Steve, Vaig pensar que t'enviaria aquest miqueta d'informació encoratjadora. Aquí, en Winston Salem, envio activament cartes a l'alcalde, al departament de sanitat, i recentment al nostre Senador, John Edwards, informació sobre la obligatorietat de fer-se la prova i de prendre les medicacions. Vaig incloure informació  sobre AZT, i li vaig animar a llegir les proves clíniques originals de l'AZT. Avui em van cridar de la seva la seva oficina i volien parlar amb mi sobre el VIH i les proves i medicacions. Em van informar que la seva oficina s'oposa a obligar a les dones a prendre medicació mentre estan embarassades. Vaig pensar que t'agradaria saber-ho, almenys una persona a l'oficina no m'ha comparat amb un negador d'holocaust. Cuida't. Theodora.

Preguem per John Edwards, i perquè consideri la informació que se li ha entregat.
Estimats amics dissidents, El German Robert Koch-Institut (RIK) és un dels bastions principals. Ara reacciona a la crítica del VIH-SIDA. Sorpreneu-vos! Ola D.

Es pot visitar la pàgina de Koch en http://www.rki.de/INFEKT/aids/STD/KRITIK/KRITIK.HTM
 

• Hola Steve, Jo també tinc un piló de fotos del VIH. Podriem publicar-les en el Telegraph Newspapers? Estan aquí i les podeu agafar de franc: http://www.no-more-poison.com/ooor.htmi a http://www.no-more-poison.com/ooo5.htmSón millors que les de Highfield! (Es refereix a l'actualització número 4 del butlletí Credence AIDS) Nicholas M.
• Moltes gràcies pel teu butlletí. No sé com vaig anar a parar a la teva llista de correus, però «no» em treguis d'ella. Bon treball! J.M.
• A l'atenció del Sr. Roger Highfield. Estic seguint amb gran interès el debat VIH/SIDA i en particular les declaracions oficials fetes pel nostre president Thabo Mbeki. Recentment vaig poder llegir l'edició de «Món Sense SIDA», de Credence Publications i em van sorprendre les revelacions que vaig trobar. Després d'estar 22 anys ocupant llocs executius internacionals en la indústria farmacèutica alemany/suïssa, vaig agrair molt obtenir informació imparcial per a decidir-me en quan a varis temes relacionats amb el VIH/SIDA. En el seu article abans esmentat, vostè està utilitzant fotografies/informació enganyoses segons indica Credence Publications que no ajuden a trobar respostes al debat que està en marxa, a menys que les seves intencions siguin, tal i com indica Credence Publications, les de protegir els beneficis multimilionaris de la indústria farmacèutica. Crec que la indústria d'investigació farmacèutica no necessita aquest tipus de «protecció»! Voldria vostè comentar les al·legacions de Credence Publications en relació al seu referit article i mantenir-me al corrent?.

Sincerament Dr. K.J. Stahl, Sud-àfrica.

Aquí hi ha un article molt interessant. Me he pres la llibertat de posar-li títol. He escollit anomenar-lo:

SIDA, por anomenar-lo amb un altre nom.
19 d'octubre de 2000. The Natal Witness.

En tant que la còlera fa estralls en KZN, quasi 43.000 sud-africans moren cada any de diarrea. Molts més que per crim, violència policial, accidents de cotxe i tuberculosi.

Cada mes, la Clínica Dududu tracta unes 40 persones amb diarrea. «Quasi totes les llars d'aquesta zona no disposen d'higiene ni d'aigua i, a en conseqüència, pateixen de diarrea», explica la germana Nothando Dlangadla. Molts tornen en setmanes per a rebre el mateix tractament. «Fa només dues setmanes va morir un nen de diarrea i malnudriment», comenta la germana Bussie Parkies, que treballa en la Clínica Philani de la costa sud.

A causa de la magnitud del problema en aquesta zona, Parkies encapçala un grup de treballadors en el camp de la atenció i la salut primaris per a ensenyar a la comunitat higiene personal i ambiental. Encara que el govern ha disposat alguns pous en zones del àrea, Parkies comenta que fins i tot l'aigua d'aquests pous no està neta. «Els excrements es filtren en el sòl i contaminen l'aigua dels pous». Una mostra d'aigua de pou presa per la clínica contenia matèria fecal. Segons Numusa Nkabinde, coordinador de sanitat primària del districte nord d’Ugu, amb base en l'Hospital Scottsbourgh, les malalties per diarrea son especialment predominants en los assentaments informals. «Això és degut a la poca higiene. Mantenir l'aigua potable és un problema en el districte, i moltes comunitats rurals utilitzen los pous i els safareigs que de vegades se sequen».

Molts dels casos registrats en la costa sud procedeixen d'un senzill poblat en Umzinto,  a prop de Port Shepstone. «La gent allí no té aigua neta i no existeixen pous ni aixetes. Obtenen l'aigua que beuen dels rius propers». Nkabinde comenta que l'elevat nivell d'atur en las zones rurals dificulta que la gent pugui comprar clorina per a purificar l'aigua. «No els animem a que bullin l'aigua perquè no et pots fiar del bullit i perquè no tenen diners per a comprar fuel o fusta per a encendre el foc. En lloc d'això els ensenyem a posar una cullereta de té de Jik per cada 25 litres d'aigua».

En el districte de Ndwedwe, al nord de Durban, el centre de Cures Mèdiques de Desenvolupament Internacional, amb seu a la Universitat de Natal, ensenya a les comunitats, especialment a les dones, com prevenir i tractar als nens amb diarrea. El coordinador de ensenyament Thuli Ngidi i el director del projecte, David Patterson, comenten que una tercera part dels nens de Ndwedwe pateixen de diarrea. Malgrat que la clínica local i els departaments de medi ambient i agricultura han estat portant a terme programes d'educació sanitària en la zona, el problema encara persisteix. La germana Bongekile Khuluse, directora de la clínica Ndwedwe, diu que tracta uns 600 casos de diarrea cada mes. Els estius més càlids incrementen aquesta xifra. «Confiem que la comunitat posi clor a l'aigua, però la gent és analfabeta. No ho estem fent bé. Ara ens em embarcat en una educació sanitària més agressiva», explica Khuluse. «Des de 1995, per mitjà de les nostres intervencions coordinades, em estat capaços de reduir la severitat de la malaltia i pocs son els que moren d'aquesta malaltia». En el passat, ens diu, alguns morien abans d'arribar a la clínica. «Eren persones que no anaven a la clínica, esperant que es guarissin a casa, quan al mateix temps beure aigua bruta era la causa de la seva malaltia. Altres no tenien transport que els portés a la clínica». Ella identifica la falta de medis sanitaris i d'aigua neta com les principals raons per les quals moltes persones pateixen encara de diarrea en l'àrea de Ndwedwe.

Un problema encara més gran és que algunes persones molt tradicionalistes i els Nazarenos, grup religiós de l'àrea, no volen usar comunes. Khuluse diu que alguns membres de la comunitat encara son refractaris a afegir clor a l'aigua. Argumenten que han begut aigua del riu durant generacions, i es queixen de que el aigua con Jik diluït olora malament. Mphikiseni Mthiya, del poblat, diu que la gent no ha rebut una bona educació sobre higiene. «Es freqüent veure pòsits surant en l'aigua, així com altres deixalles». Mthiya diu que la gent de riu a dalt es banya i renta la roba en el riu, mentre els pobles que hi ha més avall del riu depenen de aquesta mateixa aigua per a beure. Mthiya va fer una crida al govern per a que cada llar tingués aigua neta i equips sanitaris. «Els nostres intents des de 1995 d'aconseguir aigua del Umgeni Water, que és un projecte que està en marxa a la zona, han fracassat», diu Qhoshani Ntuli.

L'equip de Umgeni Water té un projecte d'aigües en Ndwedwe, però cobreix només una petita part de tota la zona. Ellias Bhengu, oficial del Umgeni, comenta que els projectes d'aigua en la zona no eren una solució per a la diarrea. Encara que algunes comunitats van iniciar petits projectes d'aigua, com el Projecte de Aigua Kwa Nyuswa, com solució a la diarrea, molts d'ells han quedat aturats perquè la gent no té diners per a arreglar les màquines quan es trencaven.

Aquest article deixa patent els problemes de sanitat que s'arrosseguen des de fa temps i que afligeixen a la denominada Àfrica «assolada per la SIDA». També col·loca en el seu context apropiat una malaltia que és relativament senzilla de diagnosticar i tractar. El següent enllaç ens dona un informe objectiu elaborat pel mateix periòdic, a propòsit dels devastadors efectes del còlera a l'Àfrica.
http://www.aidsmyth.com/index1.htm

Desgraciadament, la diarrea i el còlera son malalties que acaben de ser cínicament agrupades dins de les altres malalties comuns preexistents en Àfrica, i classificades per les agencies de les N.U. com l'assassí SIDA. Les úniques medecines venudes com cura per aquesta plaga son las altament tòxiques i molt cares de la SIDA. menjar i aigua neta és, sens dubte, la resposta correcta aquí. Però no segons WHO, el Banc Mundial, el FMI, ONUSIDA, USAID, UNDP i les agencies associades. La seva resposta son medicaments, medicaments i més medicaments. És interessant observar que l'epidèmia africana no ataca a la classe mitja de Sud-àfrica, quines necessitats de menjar i aigua estan plenament cobertes. No, només afecta als poblats de barraques. Despertat món. «La meva gent es mor per manca de coneixements». Hosea.

El següent article és excel·lent i ens dona una visió fascinant de la política i de les bases que existeixen avui en dia darrere el SIDA. És una mica estrany, però val la pena. Potser que t'aixequis i et preparis una tassa de té al arribar a aquest punt, per tornar fresc i preparat per llegir-lo.

SIDA i IDA: Xantatge mundial?.
per Patricia Nell Warren.

Publicat originalment en A&U Magazine (juliol de 2000).

A principis d'any, el president sudafricà Thabo Mbeki, conegut ja com pensador independent, va encapçalar els titulars mundials al dirigir cartes manuscrites sobre la SIDA al president Clinton, i al secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, entre d'altres dirigents mundials.

El que va provocar els titulars van ésser les qüestions de Mbeki de si els punts de vista de la teoria de la SIDA i el seu tractament eren correctes per als països africans. Mbeki defenia el seu dret a consultar amb els dissidents de la SIDA. Assegurava que «constituiria una traïció criminal sota la nostra responsabilitat cap el nostre propi poble» si el seu govern no explorés totes les possibilitats de combatre la SIDA. Segons el Washington Post, Mbeki «es va embarcar en una controvèrsia emocional a propòsit de la resposta del seu país a la SIDA, dient que els africans devien traçar la seva pròpia desfeta de la malaltia».

Els titulars també es van estendre sobre la invitació de Mbeki a varis notables dissidents per a participar en un grup de consellers sobre la SIDA, abans de la esdevenidora XIII Conferència Internacional sobre la SIDA a celebrar a Durban, Sud-àfrica, al juliol. La seva carta expressava preocupació per les pressions per a que Sud-àfrica donés tractament a les dones embarassades VIH positives i als seus fills amb fàrmacs. Mbeki va dir que havia demanat al seu govern que investigués la creixent controvèrsia sobre la «toxicitat d'alguns fàrmacs». Segons un recent informe de AP, varies morts de mares i nens sud-africans havien estat atribuïdes a enverinament per l'AZT.

Segons el Washington Post, la Casa Blanca va tractar d'encobrir la carta de Mbeki. Després de tot, Mbeki estava desbaratant els plans dels funcionaris nord-americans que tractaven de callar la dissidència de la SIDA en el seu propi país. El Post va dir: «L'administració Clinton va restringir la distribució de la carta de cinc pàgines, datada el 3 d'abril, en un esforç per evitar que hi arrivés al públic. Varis funcionaris de l'administració Clinton i diplomàtics estrangers van expressar consternació davant la decisió de Mbeki de intensificar el que veien com una maniobra de diversió, al portar-lo a un potencialment volàtil fòrum internacional. Un oficial va fer una còpia de la carta disponible per al Washington Post, i l'ambaixador de Sud-àfrica en les Nacions Unides, Dumisani Kumalo, va confirmar la seva autenticitat».

Els partits de l'oposició en Sud-àfrica, així com els funcionaris i els activistes de la SIDA en els Estats Units, van provocar una tempesta d'atacs contra les accions de Mbeki. Mentre va escriure aquest article, Mbeki està sota una pressió ferotge. En mig del rebombori sobre els dissidents, la profunditat del missatge, amb la prosa sincera i simple de Mbeki, i la seva profunda preocupació, van passar desapercebuts a molts americans. Els atacs nord-americans a la postura de Mbeki reflecteixen els nostre confortable aïllament per a desenvolupar compromisos nacionals. També expressa que aquesta vella vena missionera segueix fortament arrelada en aquest país, la idea que sabem què és el millor per a les nacions pobres, i que deurien estar abismalment agraïts per la nostra ajuda. Ha arribat el moment de treure'ns el barret missioner i de mirar amb compte com veuen els països en desenvolupament la política de la SIDA.

El fet és que la carta de Mbeki va seguir a una significativa conferència el 10 de gener, davant del Consell de Seguretat de las Nacions Unides. Aquesta conferència, donada pel president del Banc Mundial, James Wolfensohn, utilitzava un llenguatge molt dur, recol·locador. Wolfensohn va dir: «Molts de nosaltres consideràvem a la SIDA com un tema de salut. Estàvem equivocats. La SIDA no pot seguir confinant en la cartera de sanitat o de sector social. La SIDA està endarrerint el rellotge del desenvolupament».

El Banc Mundial, un grup d'entitats d'inversió internacional fundat el 1944 per a ajudar a reconstruir el mon després de la segona Guerra Mundial, és un dels jugadors més importants en el debat de la SIDA. És també un poderós conductor econòmic del mon actual. Els nord-americans, que mai pensen en el Banc Mundial, van donar per primera vegada una ullada a les cares dels seus personatges en el CSPAN. Wolfensohn i altres funcionaris del BM van tractar d'explicar la seva postura davant les cameres de TV, després de que les manifestacions d'estudiants i treballadors anti-Banc sacsejin Washington D.C. durant dies, i es practiquessin centenars de detencions.

El Banc ha reposicionat ara la SIDA fins i tot amb el seu «tema central de desenvolupament». Encara que la malària, la tuberculosi i la malnutrició matin encara més gent en tot el mon que la SIDA. (Segons va admetre el propi Banc, només la malnutrició mata la meitat dels nens dels països amb rendes baixes). El Banc està profundament compromès a finançar i millorar la inversió relacionada amb la SIDA, i selecciona a les dones VIH-positives com objectiu mundial. I sí, és cert que la mort per QUALSEVOL causa d'una dona en edat de concebre fills, amb la conseqüent pèrdua dels seus ingressos a la família, i la nutrició als seus fills, és un cop baix al desenvolupament d'una nació.

Un altre gran jugador en la política mundial de la SIDA son els Estats Units. Quan va rebre la carta de Mbeki, el govern nord-americà era ja el més gran contribuent  als esforços internacionals de la SIDA. Després de la carta de Mbeki, el president Clinton va anar al Congrés sol·licitant doblar els nostres fons internacionals per a la SIDA. La Casa Blanca utilitza el seu propi llenguatge recol·locador -llenguatge de la segona Guerra Mundial-, denominant-lo el nostre «Pla Marshall per a la SIDA». (El Pla Marshall original va ésser utilitzat per a reconstruir la Europa bombardejada després del 1945).

Raó de més per la qual els nord-americans necessiten pensar sobre la conferència del Banc, i recordar-nos a nosaltres mateixos que el Consell de Seguretat és una tribuna de guerra. Necessitem mirar de prop al que podria presagiar per al món substituir la vella «guerra mundial contra el feixisme i el comunisme», pel de «guerra mundial contra la SIDA».

La dissidència científica sobre la teoria de la SIDA no és l'únic tema aquí. La carta de Mbeki deixa clar que el fet que el preocupa és que els països en vies de desenvolupament perdin el dret a prendre les seves pròpies decisions en matèria de salut.

El Banc Mundial, juntament amb NA, OMS, UNICEF, ONUSIDA i altres poders i agències internacionals, han marcat ja una política mundial sobre la SIDA que implica una mínima elecció, si es que hi ha alguna, per part dels països individuals. Darrera el timbre de la retòrica humanista, el que succeeix és això: el «model» original d'entrada en vigor de la llei sobre VIH i de la política sobre salut pública que es va desenvolupar primer en els Estats Units, aquella per a la que els ciutadans de EEUU, Canadà i els països nord-americans han de sotmetre's, està següent aplicada a la resta del món. Préstecs i inversions per a països en desenvolupament -fins i tot potser les ajudes per catàstrofes- poden estar condicionats a la voluntarietat per a aplicar el model VIH dins les seves pròpies fronteres. Per a qualsevol que no hagi llegit la política estereotipada de WHO i del Banc, això significa: prova de VIH obligatòria, vigilància individual i informes del cas, i tractament sota observació directa (TOD), especialment a dones i nens. La ajuda econòmica també pot estar supeditada a la voluntat d'un país de permetre la comercialització en massa de vacunes contra el VIH elaborades en el estranger, de fàrmacs, i de proves pels seus ciutadans.

Les vendes mundials de fàrmacs i proves de la SIDA, i les vacunes de la SIDA que el Banc Mundial diu que vol per a cada nen nascut en el planeta -10 mils de milions de nosaltres en l'any 2050- tenen segurament a empreses farmacèutiques desbordar entusiasme davant la idea de beneficis astronòmics, fins i tot davant la davallada de preus requerida per a la venda d'aquests productes als països no desenvolupats. La Organització de Comerç Mundial vol milions de treballadors sans i de consumidors que puguin ser arrossegats de país en país sense crisis diplomàtiques girant al voltant de malaltia contagiosa. Cada vegada més, la definició de centres de salut mundials com «VIH negatius».

En altres paraules, la política de la SIDA és ara un producte mundial clau, juntament amb els carregaments de computadores, cru i blat.

Cada vegada que aquesta força de palanca és aplicada, la veritat i les necessitats humanes reals poden quedar esclafades sota la palanca. Encara pitjor, al enllaçar a cada persona en la terra a una prova de sang o a un certificat de vacunació d'una malaltia que ha estat declarada «incurable», la globalització de la política de la SIDA podria fer palanca en cada vida humana del planeta. No tenir un document de identitat que acredités que un és portador del VIH negatiu significaria estar sense treball, no poder casar-se legalment, no tenir beneficis, no disposar de Visa, i no poder migrar. La gent dels països desenvolupats no poden patir aquest tipus de pressió amb les grans malalties mortals -com la malària, la tuberculosi i la malnutrició-, perquè una persona pot ésser tractada efectivament d'aquestes malalties.

Amalgamar als països amb la política de la SIDA crea un clar perill de reaccions volàtils. Com Sud-àfrica, altres països en desenvolupament poden sentir que tenen el dret a un pensament independent, especialment en una cosa tan íntima com la salut sexual dels seus ciutadans. L'errada dels Estats Units o del Banc Mundial en respectar aquest dret, o la insensibilitat als paràmetres culturals o religiosos segurament farà que saltin espurnes. En els països del fonamentalisme islàmic, per exemple, les vacunes estrangeres i les proves no seran probablement benvingudes pels homes a compte de les seves dones, que son estrictament mantingudes sota vels i portes tancades. Efectivament, en un parell de recents conferències sobre salut mundial, es va produir una violenta discussió entre diferents grups religiosos sobre els plantejaments mundials proposats sobre avortament, control de natalitat, definicions de «gènere» i de «valors familiars».

Suposant que un petit país sigui declarat «amenaça mundial de la salut» perquè es nega a pujar al carretó de la política sobre la SIDA, se li embargarà? se l'atacarà amb armament nuclear? perdrà «el status de nació afavorida comercialment» per Estats Units? El Consell de Seguretat enviarà tropes de les Nacions Unides? Tindrem Vietnams i Bòsnies per culpa de la SIDA?.

La inversió del Banc Mundial tampoc és la bala infal·lible cap l'èxit econòmic. El coordinador del projecte del Centre de Recursos de les Amèriques, Larry Weiss, va rastrejar recentment al Star Tribune de Minneapolis buscant el que ell anomenava els documents «que sortien a gots i barrals» sobre els programes d'ajustament estructural del Banc Mundial. «Aquests», va comentar Weiss, «requereixen països pobres als que imposar severes mesures d'austeritat a les seves poblacions i transformar les seves economies en plataformes d'exportació basades en fàbriques que exploten a l'obrer. El fracàs en aconseguir-ho pot resultar en un tall dràstic de crèdit internacional, un escenari catastròfic per les seves economies. Més de 90 països han patit ajustaments estructurals». I Weiss va afegir: «La Coalició Jubileu 2000, que comprèn centenars d'organitzacions religioses i no religioses en més de 40 països, observa que 7 milions de nens moren cada any a resultes de la crisis per endeutament». Es a dir, 5 milions més de morts que els 2 milions d'africans que suposadament moren per la SIDA cada any.

Weiss argumenta que el Star Tribune ignorava quasi dos dècades de protestes contra la política del Banc Mundial en Bolívia i en desenes de països, protestes que freqüentment aconsegueixen el nivell de disturbis a gran escala. Un altre partidari de la protesta és el líder africà Arthur Mbanefo, ambaixador de Nigèria en les Nacions Unides i director del grup G-77 dels països més pobres de tot el mon. Mbanefo va comentar: «Molts països han rebutjat els resultats de varies iniciatives polítiques del Banc Mundial... Nosaltres recolzem les manifestacions que podrien controlar enèrgicament aquests interessos».

El propi Mbeki, durant un viatge com estudiant activista per altres països africans, va poder contemplar de primera mà els tràgics resultats de les empreses comercials del Banc Mundial en el Sahel, la vasta extensió semidesèrtica de l'Àfrica sub-sahariana. Allà, segons el Worldwatch Institute, 30 anys d'inversió del Banc per expandir la cria de ramat han servit realment per accelerar la destrucció de la terra, la desertització i les morts humanes per fam. Tal com el propi Banc Mundial admet en la seva pàgina web, tenia que reconstruir la seva relació amb Sud-àfrica després de l'arribada al poder de Nelson Mandela, perquè els polítics sud-africans veien en el Banc com un patrocinador autoritari i inflexible, amb polítiques econòmiques fracassades».

La crítica de Weiss al Star Tribune pot aplicar-se a la majoria de mitjans de comunicació d'Estats Units, que han realitzat un nefast treball d'informació als americans sobre el costat obscur de la globalització econòmica, i el motiu real que estem assistint a una revifada del moviment estudiantil i obrer en Estats Units. Ara els nostres mitjans informatius més importants estan realitzant un treball igualment dolent al parlar-li a la gent del costat obscur de la globalització sanitària.

La salut d'una nació en desenvolupament no és un medi menys fràgil que el Sahel. Té la seva pròpia reserva genètica d'immunitats i vulnerabilitats heretades, les seves mutacions úniques i pròpies de diferents patògens, i altres factors localitzats que poden interreaccionar en formes inimaginables amb la intromissió mèdica poc afinada i políticament motivada de l'exterior. Així doncs, els líders d'aquestes nacions podrien molt bé escollir, trobar solucions a llarg termini contra el malnodriment i la pobresa, com factors originaris de la malaltia, en lloc de prendre la via ràpida, a saber, obligar al seu poble a un acord sanitari, bombardejant-lo amb vacunes i fàrmacs contra la SIDA barats o gratis fets en el estranger. Aquests dirigents poden no voler arriscar-se a les tràgiques conseqüències mèdiques, i als ressentiments polítics que podrien sorgir entre la gent, com a resultat.

En efecte, només la idea d'inundar als 6 milers de milions de la població mundial amb poderosos antibiòtics és per a començar a tremolar. Fins i tot aquí, en Estats Units, on ens agrada considerar-nos a nosaltres mateixos com «mèdicament sofisticats», els metges i els ciutadans han tingut un accés tan lliure als antibiòtics que han sorgit ceps d’organismes resistents a les medecines. En alguns països desenvolupats, les dones encara no han estat educades amb llibres de text sobre l'ús dels contraceptius; per això mateix ningú espera que aquestes dones, o les seves famílies, utilitzin antibiòtics segons una normativa. Aquesta llacuna en l'educació explica perquè OMS es mostra entusiasmat con el TOD (tractament observat directament). El TOD està previst que sigui el millor substitut per a encarregar a la gent de tot el món que prengui les seves pròpies medicacions, especialment per les tuberculosis, com cofactor en sistemes immunitaris debilitats. En alguns països desenvolupats, el TOD no només significa que se li demana al pacient que es desplaci fins una clínica para prendre les píndoles sota supervisió mèdica, sinó que TOD també significa empresonar al pacient que no coopera, i aplicar el tractament per la força, fins i tot separant als nens del risc de les seves famílies, si fos necessari.

En EEUU i en Canadà el tractament amb AZT s’aplica ja a la força en les mares VIH-positives i en els nens, tal com veiem en els casos penals en els que les mares desafien aquest enfocament de llei penal sobre salut familiar. Aquest és el «model» que estem exportant. Quan WHO parla de la necessitat de mantenir un TOD «amb vigilància» i «control», essencialment el que volen dir és això. Què és el que va a evitar aquests extrems de «control» que es requereixen en Àfrica o en l’Índia, com a condició per rebre ajut extern? Especialment sobre mares i nens? Especialment des de que les mares estan considerades com claus per a el desenvolupament econòmic global?.

Ningú que hagi estat seguint les tendències que he anomenat s’hagués sorprès davant la carta del president Mbeki.

A mesura que aquest exemplar de A&U està en premsa i que s’apropa la conferència sobre la SIDA al juliol, els líders pro-globalització estan escalant les seves posicions en la SIDA. A principis de maig, quatre enviats de les Nacions Unides (Costa Rica, Ucraïna, Zimbabwe i la República Txeca) van fer una crida a l’Assemblea General de la ONU per a que adoptés noves estratègies per a la «cooperació» internacional de la SIDA. La Casa Blanca, que s’apropa al sol que més escalfa, va declarar la SIDA «un assumpte de seguretat nacional» per als EEUU. La Agència Reuters va informar: «Els funcionaris de EEUU es preocupen que pugui soscavar les economies, amenaçar llocs militars i governs i ocasionar altres problemes regionals». Les empreses de medicaments més importants van jurar que baixarien els preus per als països africans. La Casa blanca va aprovar el «Pla Marshall» per a Àfrica.

No és d’estranyar que el president de Sud-àfrica estigui preocupat. El pronunciament de Mbeki pot ésser només el principi, un mar de fons de resistència ferotge a la política mundial de la SIDA, de les nacions en desenvolupament, que poden escollir veure-ho com un xantatge.

• Els pronunciaments sobre la política de la SIDA del Banc Mundial i la Organització Mundial de la Salut poden veure’s en les seves pàgines web http://www.worldbank.org i http://www.who.org
• La periodista/autora és Patricia Nell Warren, que escriu per a A&U, la revista nacional sobre la SIDA on va sortir originalment publicat aquest article (número 7/2000).

El següent enllaç és molt interessant: http://library.northernlight.com/FC20001103530000116.html?cb=0&dx=1006&sc=(

representa un altre pas decidit que aquestes agències estan construint un enfocament criminalment inhumà per a la «prevenció i cura» de la SIDA.

http://www.thehungersite.com dona una imatge més realista del que està causant tanta mort i malaltia en Àfrica i en altres indrets. El mapa interactiu global és un fantàstic recordatori per a tots nosaltres de que nosaltres, en occident estem beneïts per la abundància. Al temps que segut, vaig donant forma a aquest butlletí i gràcies a Déu que tinc totes les comoditats que pugui desitjar.

Humor!.

Se'ns pot perdonar que pensem que recopilar i després articular totes les notícies contingudes en aquest butlletí podria aviat convertir el nostre equip editorial en una pandilla de escèptics, lúgubres, i malhumorats trencapilotes. Escèptics? I tant! Lúgubres? Per a res, Pepe! La veritat porta vida, i vida en abundància! Trencapilotes? «No per la força, no pel poder, però pel Meu Esperit, diu el Senyor». Només podem fer el que fem, i al mateix temps, posar la nostra confiança en el poder soberà de Déu. Malhumorats? El que és fidel aixeca les nostres cargues. I el sentit de l’humor és essencial! El següent article us farà carcajear una estona, de segur!

Els horrors del pa.

Un recent titular del Cincinnati Enquirer deia així «La olor del pa fornejat pot ésser perjudicial per a la salut». L’article seguia amb la descripció dels perills d’olorar el pa fornejat. Aparentment, el principal perill és que els components orgànics d’aquest aroma poden trencar la capa d’ozó. Quan farem alguna cosa contra l’escalfament global produït pel pa? Bé està que ataquem a les companyies de tabac, però quan va a ficar la mà el govern al Gran Pa? Bé, he realitzat una mica d’investigació, i el que he
descobert deuria fer-nos reflexionar...

Més del 98 por cent de criminals convictes son menjadors de pa. La meitat de tots els nens que creixen en llars consumidores de pa obtenen resultats per sota de la mitja en les proves estandaritzades. En el segle XVIII, quan pràcticament tot el pa es fornejava a casa, la expectativa de vida mitja era inferior als 50 anys; les tasses de mortalitat infantil eren inacceptablement altes; moltes dones morien al donar a llum; i malalties com el tifus, la febre groga i la grip assolaven nacions senceres. Més del 90 per cent de crims violents es realitzen en les 24 hores següents a la ingestió de pa.

El pa està fet a partir d’una substància anomenada «massa». S’ha comprovat que una quantitat tan petita com una lliura de massa pot utilitzar-se per a sofocar a un ratolí.

L’anglès mig menja més pa que aquesta quantitat en un mes!. S’ha demostrat que el pa produeix addició. Els subjectes privats de pa, als que se’ls dona només aigua para menjar, realment supliquen el pa només un dia després de tres dies.

El pa és sovint un element de menjar que serveix de «porta» portant al consumidor a elements molt més durs, com mantega, pernil, crema de cacahuet i fins i tot bacon.

S’ha demostrat que el pa absorbeix aigua. Donat que el cos humà conté més del 90 per cent d’aigua, es dedueix que menjar pa pot portar al vostre cos a ésser pràcticament absorbit per aquest producte alimentari. Literalment podeu ésser menjats pel pa.

Els nens nou nats es poden ofegar si se’ls dona pa.

El pa és fornejat a temperatures tan elevades com 200 graus Celsius. Aquesta calor pot matar a un adult en menys d’un minut.

Molts menjadors de pa són completament incapaços de distingir entre fets científics significatius, i xerrameca estadística sense importància.

1. No vendre pa a menors.
2. No fer publicitat de pa a menys de 300 metres de les escoles.
3. Gravar amb un impost federal del 300 per cent qualsevol tipus de pa, per a costejar totes les malalties socials relacionades amb el pa.
4. No es podran utilitzar imatges humanes o d’animals, ni tampoc colors primaris (que puguin resultar atractius pels nens petits) en les promocions de l’ús del  pa.
5. Establir fortes multes als fabricants de pa que no compleixin amb aquestes raonables mesures.

Desitjo que hàgiu gaudit amb aquest butlletí. Si voleu rebre còpies endarrerides, podeu escriure'm a steve@worldwithoutaids.freeserve.co.uk. Si us plau, envieu-nos els vostres comentaris i suggeriments, així com articles interessants. Seran benvinguts i envia aquest butlletí a qui vulguis.

«Ransom i Day són el Woodward i el Bernstein de la SIDA Gate, revelen la corrupció, el frau i les mentides sobre les que es basa la multibilionària -en dòlars- indústria del VIH».
Alex Russell, Revista Continuum.

«Món Sense SIDA» és la perfecta lectura per a tot aquell que vulgui entendre què és el que s’amaga realment darrera l’escenari de la SIDA. Tan des d’un punt de vista científic com polític, no hi ha cap altre lloc on estigui millor explicat i de forma més senzilla tot el que respecta a la SIDA. Una obra mestra.
Dr. Stefan Lanka, viròleg, vicepresident de la organització humanitària «Ciència, Medecina i Drets Humans».

«Món Sense SIDA» és un llibre magnífic. Com a dona ugandesa que ha treballat amb moltes organitzacions i individus relacionats amb la SIDA, m'he donat compte que molta gent dona de costat els llibres sobre la SIDA a causa del confús llenguatge científic. Aquest llibre és de molt fàcil lectura i comprensió, i clarament revelador per a tots nosaltres. Per a la nostra pròpia educació, és el meu desig que tots llegim aquest llibre. Recomano encaridament «Món Sense SIDA» com una crida al despertar d'Àfrica, per a salvar el nostre continent abans que sigui massa tard. Perquè amb el coneixement contingut en aquestes pàgines arriba el poder. Déu beneeixi als autors i a tots aquells que han contribuït a la realització d'aquests fantàstic llibre.
Winfred Mwebe, Consellera de Sanitat Ugandesa.

World without AIDS. Món sense SIDA.
visita la nostra pàgina web en http://www.worldwithoutaids.org