«The Ecologist» en català.
Els arxius de Monsanto.

Multinacionals i Debat Democràtic.

Estimat lector, estimada lectora:

Una coalició d'organitzacions socials ens hem posat d'acord per publicar en català un número de la revista anglesa The Ecologist, decana de la premsa ecologista mundial (es publica regularment des de 1968). Què té d'especial aquest número?.

Es tracta d'un exemplar de The Ecologist consagrat a la discusió sobre les noves biotecnologies, on s'analitza amb especial detall l'actuació en aquest àmbit de Monsanto, una transanacional agroquímica arrelada als EE.UU. que es troba entre les empreses més importants del món. Monsanto és, de fet, l'empresa que amb més força ha apostat en els darrers anys per una agricultura i ramaderia basades en l'enginyeria genètica; és la que ha portat a terme una política de comercialització i propaganda més agressiva al respecte.

Doncs bé: el setembre de 1998, tota l'edició d'aquest número de The Ecologist va ser destruida per la imprempta Penwells, que portava més d'un quart de segle imprimint la revista sense el més mínim incident. 14.000 exemplars triturats per la por a tenir problemes amb la multinacional; i, amb ella, igualment triturada la llibertat d'expressió, sense la qual no és concebible la democràcia. Encara que Monsanto assegura que no ha tingut res a veure amb aquesta decisió, li falta credibilitat, sobretot veient la continuació de la història: un cop trobada una altra imprempta per al destruït número de The Ecologist, les dues cadenes de quioscos més importants, WH SMIth i John Menzies, van anunciar que no el vendrien per por a problemes legals amb Monsanto.

L'afer ens ha semblat tan important com per organitzar l'edició en català que ara tens a les teves mans. És un episodi que situa en els seus justos limits la controversia entre els multinacionals agroquimiques (avui reconvertides al que eufemísticament anomenen «ciències de la vida») i els grups socials més conscienciats (als qui les megaempreses tenen la barra d'intentar desacreditar com a «multinacionals de l'ecologisme»): un combat de Goliat contra David, on a més s'intenta que David lluiti lligat al terra i amb una mà lligada a l'esquena (perquè la demagògia és ciència sols quan parlen Monsanto i les altres megaempreses).

Les organitzacions que ens posat d'acord per intentar posar remei al desaforament comés contra The Ecologist -en el qual hem sentit amenaçada la nostra propia democràcia- tenim punts de vista diferenciats sobre la biotecnologia. Però tots i totes estem d'acord en què avui manquen les condicions tant per a un ús segur contra les noves biotecnologies com per a un debat ample, democràtic i racional al respecte; debat, la necessitat del qual invoquen, hipòcritament, sovint els qui -com Monsanto- alhora fan tot el que poden per impedir-lo.

Aquestes propostes d'ampli debat social esdevenen una sagnant presa de pèl si ja s'han adoptat -sense participació democràtica- les decisions que introdueixen els aliments transgènics als nostres mercats, les nostres cuines i els nostres estòmacs. I precisament això és el que està passant avui. Al nostre país s'està conreuant blat de moro transgènic dels EE.UU., que ha entrat a la cadena alimentària sense etiqueta distintiva, igual que la soja transgènica de Monsanto (privant, d'aquesta manera, tota possibilitat d'elecció als consumidors). Però no hi ha interés, per part del govern espanyol ni l'administració pública, en un debat social plural, objectiu i rigurós: parteixen de la premisa que la ràpida comercialització de productes transgènics és inexorable (fatalisme tecnològic rera el qual ens saluda el poder de les transnacionals agroquimiques). L'objectiu és llavors canviar les actituds de la gent per a que s'ho empassin. Això té un nom en la llengua de l'imperi: «public relations work».

Que vingui el debat seriós, profund i rigurós, sense presses i, al final del debat, que votin en referèndum tots els ciutadans i ciutadanes. Però, sobretot, que es posposin per a després del debat les decisions, o s'estarà aplicant amb cinisme la violència dels fets consumats. Si no s'accepta que el debat sobre els opcions tecnològiques ha de precedir la implantació de les tecnologies, pas que en les societats industrials modernes i per les tecnologies que fa el cas després és pràcticament impossible tirar enrera, no s'està obrant de bona fè. I masses grans opcions tecnològiques ja han mostrat, en el passat recent, el seu potencial catastròfic com per permetre'ns cap ingenuïtat al respecte. N'hi haurà prou segurament amb recordar les tecnologies de generació nuclear d'electricitat o l'agricultura esquitaxadora d'herbicides. La OMS acaba de posar en marxa una investigació internacional per estudiar la relació entre la utilització de telèfons mòvils i l'augment de tumors cerebrals, però -un altre cop- la investigació i el debat s'obren quan ja s'han pres les opcions de manera irreversible, o gaire bé irreversible. Fóra desitjable que, almenys una vegada, en el cas dels aliments recombinants, les autoritats de l'Estat espanyol i de la Unió Europea obrèssin d'acord amb el principi de precaució per a no poder arribar a cap crisi del tipus de les «vaques boges» ni cap Txernòbil biotecnològic. No ho diem animats per cap intenció anticientífica, sinó exactament al contrari: volem més ciència -però també una millor ciència, ciència amb consciència que no pot ser sinó ciència amb prudència...- i sobretot més democràcia, també per decidir sobre les polítiques cientifiques i tecnològiques.

Perdona que insistim: l'assumpte és d'una importancia trascendental. El 1998, Monsanto es volcà a una campanya publicitària destinada a estovar la reticent ciutadania europea, sota el lema «L'alimentació transgència és una qüestió d'opinions. Monsanto creu que vosté hauria d'escoltar-les totes». Però no cal enganyar-se sobre les condicions en que s'està realitzant aquest debat sobre les noves biotecnologies: hi ha una fenomenal desproporció entre el poder de les grans transncionals com Monsanto o Novartis i la molt més limitada capacitat d'influència dels seus oponents que vicia el resultat d'aquest debat. Unes opinions són amplificades amb el poder -exempt de control democràtic- que proporcionen els milers de milions de dòlars; altres, no aconsegueixen arribar als ciutadans i ciutadanes després de dificultats sense fi, com en el cas d'aquest número de The Ecologist. Ara, lector o lectora, tens a les teves mans un garapat de veus critiques ben informades. Compara-les amb la «veritat oficial» matxacada mil cops en els eslògans publicitàris de Mosanto i les altres empreses de «ciències de la vida» i decideix. Tingues en compte que t'estàs jugant no sols el tipus de menjar que menjaràs, sinó la classe de societat en al que viuràs i la salut de la biosfera que habitaràs.