«The Ecologist» en català.
Els arxius de Monsanto.

El fracàs del «marketing» de Montsanto.

per Kenny Bruno.

Monsanto intenta presentar-se com una organització filantròpica, interessada en la protecció del medi natural i preocupada per la fam en el món. La realitat és molt diferent.

Monsanto creu que vostè te dret a escoltar totes les opinions sobre la biotecnologia aplicada als aliments. Així comença una campanya poc freqüent que la companyia nordamericana, actor principal en l'enginyeria genètica, està realitzant a Europa. Aquesta empresa gegant en agrotecnologia i quimica, que té la seu a Sant Louis (EEUU), amb l'ajuda de Bartle Bogle Hegarty (BBH), dedica la campanya a «fomentar una comprensió positiva de la biotecnologia aplicada als aliments¹».

En aquesta campanya, Monsanto no proposa que comprem els seus productes. Els anuncis estan escrits amb to educatiu, simulant transparència i no són gens agressius. La majoria de la publicitat que assalta el públic diàriament provoca més indignació que la de Monsanto. Molts lectors se soprenen quan arriba l'última frase dels anuncis: una invitació a consultar la pàgina web o a trucar a les oficines dels seus critics més aferrissats, com Greenpace, Friends of the Earth i Food for Our Future. Tots ells grups d'opinions completament contràries a la biotecnologia, la «sang vital» de Monsanto.

Monsanto està ben satisfeta per la «gran contribució a l'important debat públic²» que està fent amb la seva campanya. Només ha estat qüestió de temps que algún publicista percebés els beneficis d'una estrategia tan senzilla i eficaç com la d'anunciar la pàgina web i el telèfon dels critics. Tothom coneix ja aquestes dades. Allò que els anuncis volen donar a entendre és que existeix una complicitat amb aquestes ONGs en el «debat obert» proposat per Monsanto. També l'empresa Nike, a la seva pàgina web, cita freqüentment els seus critics, si bé ho fa amb un to més defensiu que Monsanto³. I la industria nuclear ha fet servir la mateixa tàctica⁴. És evident, doncs, que les multinacionals faran servir cada cop més aquesta pàctica de fingir transparència.

Però, què significa això? Què està fent realment Monsanto? Ha abandonat la seva lluita per controlar la informació? Està clar que, actualment, aquesta és un objecte impossible de controlar, donada l'ample gamma d'oportunitats que ofereix la informàtica. El director d'informació de Monsanto a Europa confia que quan el públic explori altres punts de vista, «la seguretat i els beneficis de la biotecnologia es faran evidents⁵». Si és així, per què no s'han realitzat campanyes similars a Nordamèrica? Per què no es gasten milions de dòlars en informar el públic de les campanyes dels seus critics?.

Com argumenta Monsanto, l'estratègia és una reacció als critics, als qui la companyia acusa de difondre informació falsa, teories vudú, vandalisme, obscurantisme, proferir continues amenaces i ressaltar els suposats perills d'unes super males herbes i dels «frankenfoods» (aliments Frankenstein⁶). Malgrat la innovadora idea d'oferir el telèfon de Greenpeace, els anuncis són exemples clars de la coneguda tradició «greenwash»: proporcionar una imatge verda i ecologista a un producte. Una tècnica molt recorreguda per les multinacionals.

Aquest article analitza la campanya de promoció en el context de la tècnica del rentat verd d'imatge. Mantinc que Monsanto escollí aquesta opció després del fracàs de la seva estratègia de marketing el 1997, quan va decidir exportar a Europa soja manipulada genèticament barrejada amb la soja tradicional.

La idea del rentat verd d'imatge va ser concebuda arràn de les grans catàstrofes dels anys 80: Love Canal, Bhopal, Txernòbil, Basel, Exxon Valdez o el forat de la capa ozó. L'impacte d'aquestes desgràcies sobre l'opinió pública, i la situació de degradació planetària que mostraren, va posar en perill els interessos econòmics de les industries implicades. A partir de llavors, es multiplicà la reglamentació mediambiental i els grups de pressió augmentaren i s'enfortiren com mai; la consevació del medi ambient va esdevenir un tema realment popular. Hom culpà les empreses implicades i Monsanto, la inventora d'un dels contaminants més omnipresents al planeta (PCBs), va rebre una part substancial de la culpa. Davant d'això, les companyies van haver de canviar la seva estratègia tradicional, que era negar qualsevol responsabilitat en els esdeveniments, i desenvoluparen l'estratègia del rentat verd d'imatge.

El mètode va ser construir una imatge verda i uns còdis de conducta assumits voluntàriament, a més de continuar amb les pràctiques tradicionals d'evitar el compliment dels reglaments protectors del medi natural. Als EE.UU., Du Pont (el principal fabricant dels productes que destrueixen la capa d'ozó) i Occidental (creadors del Love Canal) van emetre anuncis amb imatges de balenes, foques, aus i escenaris naturals d'oceans i boscos. Rhone Poulenc, Sandoz, Wastw Managenement, Mitsubishi, Ford, General Motors i Union Carbide van seguir la mateixa línia. La multinacional britànica ICI va estrenar anuncis del nou estil de rentat verd d'imatge a Malaïsia («Paraquat i Natura en perfecta harmonia») i la companyia Shell fotografià una adorable noia asiàtica sostenint el globus del món per a un anunci a la revista Friends of the Earth de Hong Kong. El to era sensible, humanitari, verd com el que més⁷. Només un grapat d'empreses de relacions públiques van realitzar la feina publicitària a totes les grans multinacionals. L'aplicació del rentat verd d'imatge va arribar a ser una industria mundial.

Com dèiem, la segona part de l'estratègia està formada per còdis de conducta. Als EEUU, aquest còdi s'anomenà «tenir cura responsable» (Responsible Care) i el van adopatr tots els membres de l'Associació de Fabricants Químics (CMA), de manera que va arribar a ser el programa ambiental de tota la industria química. Encabat es va extendre a Europa, a Llatinoamèrica i Àsia. Aquest còdi va sorgir com a resposta a la fuita de gasos letals a Bhopal i després va ser completat amb el desenvolupament del còdi de conducta CERES⁸. Monsanto, com a membre del Responsible Care, va començar a aprendre l'art del rentat verd d'imatge.

Assumir el Responsible Care va ser un enorme acte d'equilibri per la seva ambivalència. D'una banda, de cara el públic, s'oferia el missatge que la industria es preocupava i fèia tot el possible per evitar les catàstrofes, que era el que més espantava la gent. De l'altra, davant els propis membres, es declinava tota responsabilitat i no s'assumia cap responsabilitat en els actes que atemptaven l'ecologia de la Terra. El llenguatge utilitzat per Responsible Care, per exemple el lema «millores continues», era també ambigu i no se sabia si es referia a veritables millores mediambientals o a millores de la imatge pública de la industria⁹. En resum, el missatge era: «Aquí no passa res, però si passa, ho solucionarem». Un missatge gens engrescador.

Mentrestant, aquestes mateixes empreses pressionaven en contra d'una legislació que tractava els problemes causats per la industria. En aquests fòrums, la industria augumentà que el Responsible Care i els altres còdis de conducta eren garanties més eficaces que la via legislativa. El missatge era: «Som els experts, estimem la natura i ens farem càrrec d'ella. És millor que polítics i governs no us poseu en aquest afer».

Amb el rentat verd d'imatge, les empreses destructores del medi ambient, industries químiques, de residuus, de combustibles fòssils, de l'automòvil i nuclears, es van fer amb imatges ecològiques i amb el llenguatge del moviment ecologista per desviar les critiques de llurs activitats. La imatge de la Terra, amb la seva fauna i flora, va arribar a ser la més utilitzada per les mateixes companyies que més l'han destrossada. Se sumaren al Dia de la Terra, recomanaren el reciclatge i interpretaren a la seva manera la prevenció de la contaminació. Amb l'«autoregulació», la nova legislació ambiental va aparèixer com un anacronisme.

Mentres les companyies s'esforçaven per descarrilar la legislació a nivell nacional, a l'esfera intergovernamental, els afers mediambientals van començar a tenir més trascendència. Durant la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament (CNUMAD), el rentat verd d'imatge va tenir un paper vital. En aquest fòrum, el Consell Empresarial per al Desenvolupament Sostenible (BCSD) es va unir a la Cambra de Comerç Internacional en una campanya que beneficiava els seus membres, Monsanto inclós¹⁰. L'objectiu va ser mostrar visiblement una posició mediambientalista i procurar que en la cimera no es concretèssin reestriccions que limitèssin les àrees controlades. La pràctica de la industria de coordinar globalment les accions polítiques va tornar a ser evident en les preparatius de la cimera de Kyoto el 1997, quan la Coalició Global del Clima i el US Business Roundtable (Taula Rodona dels Empresaris dels EEUU) van llençar campanyes multimilionàries en contra els acords. Però els esforços de les industries en la CNUMAD van ser més sostificats, ja que van donar la impressió que realment volien ajudar en el procés de la cimera.

Gairebé tots aquests esforços van funcionar. El secretari general de la Cimera de Rio, Maurice Strong, va lloar públicament els esforços del sector industrial. Els documents de la CNUMAD no van recollir reestriccions a les actuacions de les multinacionals i, a més, els compromisos internacionals acordats per aplicar l'Agenda 21 no es van complir¹¹. Quan cinc anys després de la Conferència de Rio es va celebrar l'Assemblea Especial de les Nacions Unides per fer balanç de l'aplicació dels acords, es va comprovar que l'esperit d'aquests havia quedat marginat i el president del G-77 es queixà que els criteris de desenvolupament s'havien desvirtuat. Però els executius de la Comissió per a un Desenvolupament Sostenible van adoptar el llengutage del BCSD de «cooperació tecnològica¹²» i el president de l'Assemblea General, l'ambaixador Razali de Malaïsia, va convidar els principals executius a un dinar, on es va permetre l'assistència de dos representants de ONGs. No hi va haver cap protesta¹³.

En els cinc anys següents després de la cel·lebració de la CNUMAD, les multinacionals persistiren en els seus objectius: comerç lliure, liberalització de les inversions i control sobre la tecnologia. Tot i lloar la importancia de la CNUMAD, s'asseguraren que la Organització Mundial de Comerç i no les Nacions Unides controlèssin els processos de globalització.

Posteriorment a la CNUMAD, el desenvolupament sostenible i els temes mediambientals han anat units inseparablement. Aquesta «aliança atroç», segons Wolfang Sachs¹⁴, encara que ha suposat una major comprensió de la relació entre medi ambient i el desenvolupament, especialment als països del Sud, ha donat aventatges substancials a les multinacionals, donat que han pogut dur a terme gaire bé qualsevol projecte amparat pel paraigües del concepte «desenvolupament sostenible».

El rentat d'imatge de la biotecnologia.

Amb aquesta estratègia de marketing, Monsanto ha llançat els seus conreus transgènics. Fins i tot quan els diplomàtics de les Nacions Unides havien abandonat la retòrica del desenvolupament sostenible, Monsanto continuà utilitzant-la per convencen's que aquest criteri primava en les seves activitats. Com a companyia pionera en biotecnologia, Monsanto vol fer-nos creure que també ho és en densenvolupament sostenible i, per això, usa les tècniques del rentat verd d'imatge.

Robert Shapiro, director executiu de Monsanto, és l'encarregat de promoure aquesta imatge. En l'Estudi Mediambiental de Monsanto del 1996, Shapiro esgrigué: «El desenvolupament sostenible serà l'eix principal de tot el que fem». La fórmula és perfecta i acontenta tothom, l'indústria i l'opinió pública. Per al públic en general, Mosanto es dedica al desenvolupament sostenible. Però en l'apartat que tracta de qüestions econòmiques, Shapiro deixa ben clar que la companyia està dedicada a l'enginyeria genètica. En un clàssic exemple de verborrea verda parla de «conreus genèticament millorats».

Quan Monsanto va introduir aquests «conreus genèticament millorats» als EEUU, no hi va haver xaranga, campanyes publicitàries, ni invitacions per a que el públic pogués «escoltar totes les opinions». Al contrari, Monsanto va evitar que s'obrís un debat sobre els seus productes transgènics, donat que va lluitar en contra de l'etiquetatge obligatori en aquesta mena de productes. Polisac, l'hormona recombinant de creixement boví (rBGH) va ser introduïda als EEUU malgrat la forta resistència de consumidors i petits productors. Monsanto arribà a amenaçar amb accions legals els estats que contemplèssin etiquetar la llet que contenia aquesta hormona. Com apareix al New York Times, «La majoria dels consumidors no s'ha assabentat de la quantitat d'aliments genèticament manipulats que estan actualment al mercat i, per tant, és dificil avaluar la seva resistència a aquests productes¹⁵». Aquesta gran ignorància per part dels cosumidors és l'estratègia fonamental de Monsanto i, per mantenir-la, s'oposa fortament a l'etiquetatge obligatori d'aquests productes.

Quan va començar la comercialització de la soja Roundup Ready Soybeans de Monsanto als EE.UU., no hi va haver un debat públic, encara que és un any que hauria de passar a la història com el primer en què la població americana començà a menjar aliments manipulats genèticament. Monsanto es va oposar aferrissadament a la separació de la soja transgència de la tradicional i sostingué que els consumidors no tenien cap motiu per distingir una de l'altra donat que no eren productes diferents¹⁶. És a dir, els consumidors no tenen el dret d'estar informats sobre el que mengen i tampoc a escollir entre un producte i un altre. Les principals companyies distribuïdores, com Cargill i Archer Daniels Midland, van estar d'acord¹⁷ i Monsanto va tenir el recolçament de l'administració de Washintong. Les poques protestes que s'aixecaren no van impedir l'avanç del comerç de la soja transgència i tampoc mantenir separats els conreus tradicionals dels transgènics. Sols una petita minoria de nordamericans s'ha assabentat d'aquest canvi fonamental en la seva dieta diària. La majoria desconeix del tot que està consumint regularment productes transgènics.

Quan va arribar el moment d'exportar la soja a Europa, que compra un 25% de la collita anual de soja dels EE.UU., Monsanto es va mantenir en la mateixa postura. El resultat va ser un fracàs per Monsanto. La Unió Europea encara no havia aprovat la seva importació quan els primers carregaments van sortir dels ports dels EEUU la tardor de 1997. La majoria de consumidors europeus s'escandalitzaren: De sobte s'incorporarien a la dieta productes manipulats genèticament, sense avís ni etiquetes!. Es va produir un caos en el mercat de la soja¹⁸ i la demanda de soja tradicional per part de països i industries augmentà massivament. L'arrogància de Monsanto, pensant que Europa acceptaria sense piular la soja transgènica, va produir una tormenta política a tot Europa.

Aquesta tormenta no s'ha apaivagat i això irrita Monsanto i els interessats en la biotecnologia, que qualifiquen aquesta resistència europea a l'enginyeria genètica com a «superstició ludita». Els ludites eren els que s'oposaren, en l'època de la revolució industrial a Anglaterra, a la introducció de maquinària¹⁹. «Es tracta tan sols d'una passa més en la història de l'agricultura», diu Joseph Zalk, de la Associació Nordamericana de Soja, partidària de l'acceptació de la soja transgènica a Europa²⁰.

Actualment, la campanya publicitària actual de Monsanto es pot entendre millor. Monsanto va avaluar erròniament la reacció del consumidor europeu, esperant que reaccionaria igual que el nordamericà. Aquest error va ser tan greu que la companyia va haver de canviar de tàctica. Al principi va intentar sufocar la sensibilització pública, però després canvià de posició i insistí en que els seus aliments eren «tan importants que tot el món haurà d'informar-se adequadament». Sols quan la primera estratègia fracassà, va decidir adoptar la filosofia de la «transparència²¹». Així, ara Monsanto es proclama a favor del diàleg, de la reducció de plaguicides i de resoldre el problema de la fam en el món. Als seus crítics, enfadats per ser mencionats en la publicitat de Monsanto, els ha esperonat a continuar la lluita, ja que han pogut comprovar que són una amenaça real per al desenvolupament de l'enginyeria genètica. Doug Parr, de Greenpeace UK, destaca que «la publicitat indica que Monsanto està perdent la batalla».

De tota manera, no s'ha de subestimar Monsanto, ja que està abocada del tot a la manipulació genètica d'aliments i la comunitat financera defendrà el seu futur. Efectivament, Monsanto ha abandonat els compromisos en l'àrea química tradicional i prefereix concentrar-se en la biotecnologia. Si la biotecnologia d'aliments fracassa, Monsanto s'arruïnarà. Per tant, Monsanto ha necessitat desenvolupar uns arguments convincents per vendre que la biotecnologia d'aliments és igual a desenvolupament sostenible i viceversa.

L'argument més perillós és el que sosté que l'enginyeria resoldrà el problema de la fam en el món. Monsanto manipula els sentiments i subrratlla l'enorme distància entre la població mundial i la quantitat d'aliment disponible²². Al periòdic The Independent ens informa que «preocupar-se sols pel futur de les poblacions famolenques no les ajudarà. La biotecnologia sí les ajudarà». Qui negarà als nens empobrits del món l'oportunitat d'una millor nutrició i als seus progenitors l'oportunitat de conreuar més i més eficaçment els aliments?. Qui serà tan egoista que s'oposarà als aliments manipulats genèticament quan aquets podrien beneficiar els menys afortunats?. Això és el rentat verd d'imatge.

Però, de veritat podràn alimentar aquests productes els països pobres?. En teoria, és possible que alguns conreus puguin aportar més nutrients o produir-se millors collites en climes hostils, però això està molt lluny de garantir aliments a la gent necessitada. En tot cas, els aliments de Monsanto són poc rellevants per a l'alimentació dels milions de persones empoobrides del tercer món. Fer una análisi de la relació entre enginyeria genètica i el problema de la fam mundial queda fora de l'àmbit d'aquest article, però una breu investigació dels productes de Monsanto revela perquè la seva propaganda és un rentat verd d'imatge.

Per citar un exemple, l'hormona rBGH està dissenyada per augmentar la producció de llet. Però EE.UU. ja té sobreproducció de llet i el cost de l'hormona priva que els agricultors del tercer món l'utilitzin.

La soja Monsanto no ha estat dissenyada per augmentar la producció de soja, encara que pel seu fàcil ús, podria ser que es conreués amb més quantitat, augmentant a la vegada la venda de l'herbicida Roundup en aquestes zones. Aquesta soja mai no arribarà a la boca dels nens famèlics. La majoria s'usa per el·laborar oli o ingredients de productes el·laborats i mai serà tocada pels camperols malnodrits de Bangladesh o Txad²³.

La majoria del blat de moro Yieldgrad de Monsanto s'usa per a l'alimentació animal, com passa amb la remolatxa o les patates de Monsanto. Les plantes de Monsanto no estan dissenyades per alimentar els nens que pateixen gana.

L'explotació que ha fet Monsanto d'aquest candent afer, va provocar una reacció. Diplomàtics de 24 països africans van emetre recentment una declaració conjunta amb les ONGs on mostren la seva desaprovació a que «la imatge dels pobres i famèlics dels nostres països sigui utilitzada per les companyies multinacionals per a promoure una tecnologia que no és segura per a la salut, ni positiva per al medi ambient, ni econòmicament beneficiosa per a nosaltes²⁴».

Els conreus d'alta tecnologia i alta inversió no resoldran el problema de la fam mundial. Al contrari, serveixen per satisfer els desitjos de Monsanto i companyia de controlar la producció d'aliments mundial. la compra que fan de llavors, les prohibicions contractuals, les reestriccions per a que els camperols no conservin una llavor d'un any per l'altre, la seva oposició a les petites empreses que no volem comprar la rBGH, la seva por a l'etiquetatge obligatori... tot mostra una companyia dedicada preferentment a augmentar la nostra dependència dels seus productes.

A llarg termini, Monsanto creu que es farà amb la nostra confiança. Imagino que els seus executius veuen l'oposició d'Europa com un impediment temporal. Pensen que el progrés inevitablement conquistarà la nostra confiança i veuen la seva campanya publicitària com a necessària per currar el mal fet per la seva arrogància, però creuen que el seu cost no és res comparat amb el guany que obtindran a llarg termini.

A l'estudi Mediamebiental de Monsanto de l'any 1995, Robert Shapiro escrigué: «En els 94 anys d'història de la nostra companyia, hi hagut moments en què no teniem la sensibilitat que hauriem d'haver demostrat. Però això és aigua passada». Els critics de l'enginyeria genètica estan reclamant una reavaluació d'aquesta conclusió. Tal vegada Shapiro s'hauria d'informar trucant als telèfons dels oponents que apareixen en la seva propia publicitat.

¹Extret de la recent campanya publicitària de Monsanto als diaris i revistes més importants d'Europa.
²Jonathan Ramsey, director d'informació de Monsanto Europe; comentari publicat a Chemstry And Industry, número 14, pàgines 549-584, juliol del 1998.
³Vegi's pàgina web: http://www.nike.com.
⁴Comunicació personal amb Doug Parr, coordinació de la campanya de Greenpeace Regne Unit, 11 d'agost del 1998.
⁵Op. cit. 2.
⁶Op. cit. 2.
⁷Greer, J. i Bruno, K., «Greenwash: The Reality Begin Corporate Environmentalism», 1996, Third World Network, Penang, Malaysia.
⁸Varis números especials de «Responsible Care» a Chemical Week, 1993-1995, New York.
⁹Ibid.
¹⁰Kenny Bruno: «Corporate Hijack of the Earth Summit», Multinational Monitor, setembre del 1992.
¹¹Ibid.
¹²Ponències oficials del G-77 i de la Comissió del Desenvolupament Sostenible (CDS) al Seminari de Globalització i Desenvolupament Sostenible, Nacions Unides, juny del 1997.
¹³Comunicació personal amb l'assistent especial de l'ambaixador Razali, juny del 1997.
¹⁴Sachs, W., The Ecologist, volum 24, número 5, «The Blue Planet».
¹⁵New York Times, «Europe Bucks Trend», 20 juliol del 1998, pàgina 48.
¹⁶Vàries comunicacions personals amb els protanveus de Monsanto durant la tardor del 1997.
¹⁷Comunicació personal amb Cargill i de ADM, tardor del 1997.
¹⁸Varis documents de la campanya internacional d'enginyeria genètica de Greenpeace, Amsterdam.
¹⁹Op. cit. 2.
²⁰Op. cit. 15.
²¹Op cit. 2.
²²Avaluació Ambiental Monsanto, 1995.
²³Comunicació personal amb l'American Soybean Association, tardor del 1997.
²⁴Declaració conjunta davant la Sessió Especial de l'Organització per a l'Alimentació i Agricultura de les Nacions Unides sobre Recursos Genètics de Plantes, 1 d'agost del 1998, disponible a Gaia Foundation, Londres.

EuropaBio és una federació europea de les grans empreses de biotecnologia. Representa a 540 companyies i 8 associacions estatals. Formada mitjançant una fusió dels dos «lobbys» més resepectats de la industria biotecnològica, EuropaBio projecta la politica d'aquestes companyies a tots els nivells¹. El 10 de setembre de 1997, per exemple, la Comissió anuncià la seva intenció d'aprovar mesures reglamentàries que obligarien Àustria, Luxemburg i Itàlia a aixecar llurs prohibicions a la comercialització de blat de moro manipulat genèticament.

Tanmateix, i malgrat aquesta «generositat» per part de les autoritats europees, la desconfiança dels consumidors respecte els aliments biotecnològics ha mantingut molt inestable el mercat d'aquests productes.

Burson Marsteller entra a escena.

Burson Marsteller (B-M) és l'empresa més gran del món en l'àmbit de les relacions públiques; opera des de 60 oficines a 30 països. La seva especialitzat són les «percepcions» que defineixen com «les realitats que influeixen en allò que percebem... en allò que creiem... i que poden ser manejades per a motivar-nos ... o per a crear resultats econòmics positius».

Quan el gegant petroler dels EEUU, Exxon, va causar el vessament de cru més desastrós del món, va ser l'empresa B-M qui rehabilità la malmesa imatge d'aquesta empresa. També, quan la tirania argentina va tenir problemes per atraure inversions estrangeres, es contractà B-M per a millorar la deteriorada imatge internacional. Recordem que durant aquest periode unes 35.000 persones van desaparèixer. L'orgull de B-M és que «els fets romanen inalterats, sols canvien les percepcions²».

Però les percepcions hauràn de canviar molt per a que els companyies d'Europabio puguin recuperar els milions invertits en biotecnologia. Ja quan els primers productes manipulats genèticament van aparèixer als supermercats d'Europa i els EEUU va haver una onada de protestes. Els militants començaren les activitats i, des de llavors, la protesta va en augment.

Aquí és quan Burson Marsteller entra a escena. Abans del primer congrés europeu de biotecnologia EuropaBio '97 (25-27 de juny, Amsterdam), B-M va ser contractada per el·laborar una estratègia per aconseguir canvis en la percepció pública. Aquest document va ser filtrat a Greenpeace.

Recomanen que la federació EuropaBio eviti qualsevol tipus de debat públic, especialment en els «camps de la mort», és a dir, temes de risc per al medi ambient i al salut pública. La feina de persuadir els consumidors dels beneficis dels productes transgèncis es deixa en mans de «polítics i legisladors, que són els que tenen la confiança del públic».

D'altra banda, demana a la industria que es concentri en la divulgació d'esdeveniments positius i de simbols que donin missatges d'«esperança, satisfacció, humanitat i autoestima». «Els simbols -assegura BM- són essencials perquè afecten directament les emocions i no la lògica». El públic ha d'estar convençut que els productes modificats genèticament no sols són completament segurs, sinó que també «són millors per al medi ambient que els varietats tradicionals».

B-M recomanà a EuropaBio que no convidèssin els mitjants de comunicació a la conferència. En canvi, sí recomanà enviar als periodistes textos preparats amb sols informació positiva per a la industria. Malgrat aquestes tàctiques, Greenpeace va poder dipositar, com a acte de protesta i sensibilització, el carregament d'un camió de soja a l'entrada de la conferència. Peter Linton, director del congrés, va dir: «Ara, els cannals de televisió de tota Europa emetran aquestes imatges. Hem pedut una gran oportunitat».

Pot realment B-M revertir al imatge de la indústria biotecnològica a Europa?. Monsanto i altres empreses compten amb això.

Lucinda Labes.

Notes:

¹Aquest article ve de «Smooth Façade. Greenwash Guru Burson Marsteller and the Biotech Industry», de Corporate Europe Observatory, que va ser publicat al volum 28, número 3, maig/juny 1998, a «The Ecologist».
²Vegi's la pàgina web de B-M: http://www.brn.com. «Perception Management: An Active Strategy for Marketing and Selling», Valeska C. Stupak and Ronald J. Stupak.

Durant les darreres setamanes, els ciutadans d'Europa han estat sotmesos a una agressiva campanya publicitària a través dels principals periòdics, amb l'objectiu de convéncer-los que el món necessita la manipulació genètica per alimentar els pobles famolencs. Aquesta campanya, organitzada i finançada per Monsanto, una de les grans multinacionals, es titula «Que comenci la collita» i mostra un escenari distorsionat i fals sobre les possibilitats reals de la manipulació genètica per a resoldre els problemes de la fam.

Els sota-signants, delegats de països africans que participen a la 5èna sessió extraordinària de la International Undertaking for Plant Genetic Resources, 8-12 juny a Roma, manifestem la nostra enèrgica objecció al fet que les grans multinacionals estiguin utilitzant la imatge dels pobres i famolencs per a promoure una tecnologia que no és segura, ni és positiva per al medi ambient, ni econòmicament beneficiosa per a nosaltres.

Convé que examinem algunes de les realitats de la companyia que està promovent aquesta camapanya:

• Monsanto és una de les més grans companyies dedicades a la producció de productes quimics i plaguicides. Durant els darrers 2 anys, ha gastat 6.000 milions de dòlars en comprar empreses de llavors i altres empreses de biotecnologia. Ara, Monsanto controla gaire bé tot aquest sector. El seu principal interés no és la protecció del medi ambient sinó el desenvolupament de conreus que puguin resistir les cada vegada majors aplicacions del seu herbicida «Roundup».
• En comptes d'ajudar els agricultors. Mosanto els amenaça amb accions legals i la presó. Als EE.UU., la companyia contracta detectius que busquen i porten als tribunals agricultors que guarden la llavor de soja de la seva collita per sembrar l'any següent. Gràcies a la llei de patents, la companyia realitza inspeccions dels conreus dels agricultors per averiguar si els mètodes que han seguit s'ajusten a les condicions estipulades per Monsanto.
• En comptes de desenvolupar tecnologies que puguin alimentar el món, Monsanto usa la manipulació genètica per impedir que els agricultors puguin sembrar de nou la llavor i també impedeix que desenvolupin els seus propis mètodes agricoles. L'empresa ha gastat 18.000 milions de dòlars per comprar una patent coneguda com a Tecnologia Terminator. La llavor es estèril i sols serveix per una vegada. L'objectiu d'aquesta tecnologia és obligar els agricultors a comprar llavor cada any, negant-los, d'aquesta manera, el dret sobirà de guardar la llavor d'un any per l'altre, l'única seguretat que tenen els agricultors més pobres.
• A la campanya «Que comeni la collita», es demana als europeus que donin llum verda incondicionlment a la biotecnologia, per a que les companyies com Monsanto puguin començar a collir els seus guanys. No creiem que aquestes tecnologies ens ajudin, ni tampoc que la tecnologia genètica resoldrà el problema de la fam al segle XXI. Al contrari, considerem que aquesta tècnica destruirà la diversitat, la saviesa local i els sistemes d'agricultura sostenible que els nostres agricultors han desenvolupat durant milenis d'anys. La nostra capacitat per produir els nostres aliments es debilitarà completament.

Acordem i acceptem que cal ajuda mútua per aconseguir millores en la nostra producció agrícola. També, que la ciència occidental pot fer una important contribució. Però aquesta ajuda s'ha de basar en un bon enteniment i respecte per les pràctiques i els costums existents. La saviesa local és la base del procés, no una cosa a eliminar. I, el més important de tot, l'ajuda ha de respondre a les necessitats reals de la població i no servir per omplir les butxaques de les multinacionals.

Signen:

Jean Marie Fodoun, Camerún.
George A. Agbahungba, Benin.
Paul Therence Senghor, Senegal.
Koffi Manende, Congo.
Jean Jacques Rakotonalala, Madagascar.
Juvent Baramburiye, Burundi.
Worku Damena, Etiòpia.
Gietaturn Mulat, Etiòpia.
M. S. Harbi, Sudàn.
Elthair Ibrahim Mahamed, Sudàn.
Maria A. Calane de Silva, Moçambic.
Khona Ngagara Ngawara, Txad.
Nkeoua Gregorie, Congo.
Mugorewera Drocella, Ruanda.
H. Yahia-Calfrif, Argèlia.
Abebe Demissie, Etiòpia.
G. P. Mwila, Zàmbia.
Dr. S. H. Raljtsogle, Lesotho.
Naceu Hamza, Tuníssia.
Hambourne Mellas, Marroc.
Elizabeth Matos, Angola.
Tewolde Berhane Gebre Egziabher, Etiòpia.