«The Ecologist» en català.
Els arxius de Monsanto.

Amb la seva seu central a les rodalies de San Luis, Missouri (EE.UU.), la Monsanto Chemical Company fou fundada el 1901 per John Francis Queeny. Queeny, un químic autodidacta, va dur la tecnologia de fabricació de la sacarina, el primer edulcorant artificial, d'Alemania als Estats Units. Als anys 20, Monsanto es va convertir en un dels principals fabricants d'àcid sulfúric i d'altres productes bàsics de l'indústria química, i des de la dècada dels 40 fins els nostres dies, és una de les quatre úniques companyies que han estat sempre entre les 10 primeres empreses químiques dels EE.UU.¹.

Als anys 40, el negoci de Monsanto girava al voltant dels plàstics i les fibres sintètiques. El 1947, un vaixell de càrrega francès que transportava nitrat d'amoni (utilitzat com a fertilitzant) va explotar en un moll a uns 90 metres de la fàbrica de plàstics de Monsanto a les rodalies de Galveston, a Texes. Més de 500 persones moriren en allò que arribà a ser considerat com un dels primers grans desastres de l'indústria química². La planta produïa estirè i plàstics de poliestirè, que encara s'usen en l'actualitat per a envasos d'aliments i altres productes de consum. En els anys 80, la US Environmental Protection Agency (EPA- Agència de Protecció del Medi Ambient dels EE.UU.), col·locà al poliestirè en el cinquè lloc de la seva classificació de productes químics la producció del qual genera les majors quantitats totals de residus perillosos³.

Els PCBs.

El 1929, la Swann Chemical Company, adquirida poc després per Monsanto, desenvolupà els bifenils policlorats (PCBs per les seves sigles en anglès), que foren molt lloats per la seva extraordinària estabilitat química i la seva ininflamabilitat. El seu ús més freqüent es donà a l'indústria d'equips elèctrics, que escollí els PCBs com refrigerants incombustibles d'una nova generació de transformadors. En el decurs dels anys 60, els compostos de la cada cop més nombrosa família dels PCBs de Monsanto foren també usats com lubricants, líquids hidraulics, olis lubricants d'eines, revestiments impermeables i segelladors líquids. Les proves dels efectes tòxics dels PCBs es remunten als anys 30, i científics suecs que estudiaven els efectes biològics del DDT començaren a trobar concentracions significatives de PCBs en la sang, pèl i teixits grassos dels animals salvatges a la dècada dels 60⁴.

L'investigació durant els anys 60 i 70 va revelar que els PCBs i altres compostos organoclorats aromàtics eran carcinògens poderosos, i també els relacionà amb un ampli conjunt de trastorns reproductius, de desenvolupament i del sistema immunològic [veure l'article de J. Cummins en aquesta revista]⁵. L'afinitat química d'aquests compostos per les grases és responsable de les seves enormes tases d'acumulació i bioconcentració, així com de la seva expansió mitjançant la cadena alimentícia marina en el Nord del mon. El bacallà àrtic, per exemple, presenta concentracions de PCBs 48 milions de cops majors que les de les aigües en les quals viu, i els mamífers predadors, com l'ós polar, poden albergar concentracions que superen en més de 50 cops les del bacallà. Encara que la fabricació de PCBs es va prohibir als Estats Units el 1976, els seus efectes tòxics i pertorbadors del sistema endocrí persisteixen en tot el món⁶.

El centre mundial de producció de PCBs era la planta de Monsanto en les rodalies d'East St. Louis, Illinois. East St. Louis és un suburbi amb un empobriment crònic, situat a la rivera del riu Mississippí oposada a St. Louis, i flanquejat per dues grans plantes metal·lúrgiques, a més a més de les instal·lacions de Monsanto. L'escriptor sobre temes educatius Jonathan Kozol afirma que «East St. Louis té alguns dels nens més malalts d'Amèrica». Kozol informa que la ciutat té la taxa més alta de mort fetal i de naixements prematurs de l'estat, la tercera taxa més alta de mortalitat infantil, i un dels índexos més alts d'asma infantil als EE.UU.⁷.

Dioxines: Una herència de contaminació.

Els habitants d'East St. Louis continuen suportant els horrors d'una alta exposició a productes tòxics, la pobresa, el deteriorament de l'infraestructura urbana, i el col·lapse de fins i tot els més bàsics serveis públics, però la propera ciutat de Times Beach, Missouri, fou evacuada el 1982 per ordre del govern dels EE.UU., perquè estava totalment contaminada amb dioxines. Segons sembla, l'ajuntament, així com varis propietaris privats, pagaren un contractista per a que regués els seus carrers amb olis de deixalles per a mantenir la pols enganxada al sol. El mateix contractista havia estat contractat per empreses químiques locals per a buidar els seus tancs de fangs contaminats amb dioxines. Quan 50 cavalls, altres animals domèstics i centenars d'ocells silvestres moriren en una plaça coberta que havia estat regada amb l'oli, es va ordenar una investigació que acabà relacionant les morts amb la dioxina dels tancs de fangs químics⁸. Dos nenes que jugaven a la plaça caigueren malaltes, i una d'elles fou hospitalitzada durant quatre setmanes amb una important afecció renal, i molts més nens nascuts de mares exposades a l'oli contaminat amb dioxina donaren proves d'anormalitats en el sistema immunològic i de disfunció cerebral significativa⁹.

Si bé Monsanto ha negat sempre qualsevol relació amb l'incident de Times Beach, el grup Times Beach (TBAG), amb seu a San Luis, revelà informes de laboratori que demostraven la presència de grans concentracions de PCBs fabricats per Monsanto en mostres de fang contaminat de la ciutat¹⁰. Steve Taylor, del TBAG, explica que «Des del nostre punt de vista, Monsanto està en el centre del problema aquí a Missouri». Taylor reconeix que moltes qüestions respecte de Times Beach i altres indrets contaminats de la regió segueixen sense resposta, però esmenta proves que les investigacions detallades del fang amb el qual es va regar Times Beach es limitaren a aquelles fonts que procedien de companyies diferents de Monsanto.

L'encobriment del cas «Times Beach» assolí als nivells més alts de l'administració Reagan aleshores al poder. Les agències medioambientals durant l'època de Reagan es feren cèlebres pels repetits acords de sotamà dels seus funcionaris amb representants de l'indústria, en virtut dels quals, les empreses es beneficiaven de tolerància davant la llei i de multes molt rebaixades. L'administradora de l'EPA, anomenada per Reagan, Anne Gorsuch Burford, fou obligada a dimitir després de dos anys en el càrrec, i la seva asistent especial, Rita Lavelle, fou empressonada sis mesos per perjuri i obstrucció a la justícia. La Casa Blanca dels temps de Reagan ordenà a Burford que no entregués documents sobre Times Beach i altres indrets contaminats en els Estats de Missouri i Arkansas, al·legant «privilegi executiu», i més endavant, Lavelle fou cridada a declarar per haver destruït importants documents¹¹. Un periodista d'investigació pel diari Philadelphia Inquirer identificà a Monsanto com una de les companyies químiques els executius de la qual organitzaven freqüents dinars i sopars amb Lavelle¹². L'evacuació sol·licitada pels residents de Times Beach s'aplaçà fins 1982, onze anys després del descobriment de la contaminació, i vuit anys després que s'identifiqués a la dioxina com la seva causa.

La relació de Monsanto amb la dioxina es remunta a la fabricació de l'herbicida 2,4,5-T, que començà a finals de la dècada dels 40. «Quasi immediatament, els treballadors començaren a emmalaltir, amb erupcions a la pell, dolors inexplicables a les extremitats, articulacions i altres parts del cos, feblesa, irritabilitat, nerviosisme i pèrdua del desig sexual», explica Peter Sills, autor d'un llibre sobre la dioxina a punt de publicar-se. «Documents interns mostren que la companyia sabia que aquelles persones estaven realment tan malaltes com deien, però l'empresa mantingué totes les proves ocultes¹³». Una explosió a la planta d'herbicides Nitro de Monsanto a West Virginia el 1949, va atraure encara més atenció sobre aquestes queixes. El contaminant responsable de les dolències dels treballadors no fou identificat com a dioxina fins el 1957, però abans d'aquesta data, els especialistes en guerra química de l'exèrcit dels EE.UU. s'havien interessat per l'esmentada substància com a possible arma química. A conseqüència d'una petició de la revista St. Louis Journalism Review, invocant la Llei de la Llibertat d'Informació dels EE.UU., es descobriren quasi 600 pàgines d'informes i correspondència entre Monsanto i els especialistes en guerra química de l'exèrcit dels EE.UU. sobre aquest subproducte de la fabricació d'herbicides; alguns d'aquests documents eren de 1952¹⁴.

Agent Taronja: L'enverinament de Vietnam.

L'herbicida conegut com Agent Taronja, que fou usat per les forces militars dels EE.UU. per a defoliar els ecosistemes de selva tropical de Vietnam durant els anys 60, era una barreja de 2,4,5-T i 2,4-D que provenia de vàries fonts, però l'Agent Taronja de Monsanto tenia concentracions de dioxina molts cops superiors al produït per Dow Chemical, l'altre gran productor del defoliant. Això convertí Monsanto en el principal acusat en la demanda interposada per veterans de la guerra del Vietnam, que experimentaren un conjunt de símptomes de feblesa atribuïbles a l'exposició a l'Agent Taronja. Quan el 1984 s'assolí un acord d'indemnització per valor de 180 milions de dòlars entre set companyies químiques i els advocats dels veterans, el jutge ordenà Monsanto pagar el 45,5% del total¹⁵.

Als anys 80, Monsanto va empendre una sèrie d'estudis amb la fi de minimitzar la seva responsabilitat, no només en la causa de l'Agent Taronja, sino en reiterats casos de contaminació dels seus treballadors en la seva planta de West Virginia. Un cas judicial de tres anys i mig de durada, derivat d'una denúncia de treballadors ferroviaris exposats a la dioxina a conseqüència d'un descarrilament, revelà l'existència de dades manipulades i disseny experimental enganyós en els esmentats estudis. Un funcionari de l'EPA va concloure que els estudis foren manipulats per a recolçar la posició de Monsanto, que defenia que els efectes de la dioxina es limitaven al cloracne (una malaltia de la pell)¹⁶. Els investigadors de Greenpeace Jed Greer i Kenny Bruno descriuen el resultat: «D'acord amb testimonis donats en el judici, Monsanto classificà malament a treballadors exposats i no exposats, esborrà arbitràriament varis casos claus de càncer, no verificà la classificació de pacients amb cloracne segons els criteris comuns de dermatitis industrial, no donà seguretats que els registres aportats no estiguessin manipulats i feu falses afirmacions sobre la contaminació per dioxina en els productes de Monsanto¹⁷».

El cas judicial, en el qual el jurat condemnà Monsanto a un total de 16 milions de dòlars en concepte de multa i compensació per danys, revelà que molts dels productes de la companyia, des d'herbicides casolans al germicida Santophen, utilitzat des de feia temps en el desinfectant Lysol, estaven contaminats amb dioxina i que aquesta contaminació es coneixia. «Les declaracions dels executius de Monsanto en el judici posaren de manifest una cultura empresarial en la que les vendes i els beneficis tenien prioritat sobre la seguretat dels productes i dels treballadors», informà el diari Toronto Globe and Mail (Canadà) després del final del judici¹⁸. Com explica l'autor Peter Sills, «simplement, no es preocupaven de la salut i la seguretat dels seus treballadors... En lloc d'intentar millorar la seguretat, acudiren a l'intimidació i amenaçaren amb acomiadaments per a mantenir els seus empleats treballant».

Una revisió posterior del Dr. Cate Jenkins, de l'EPA's Regulatory Development Branch, posà de manifest una relació encara més sistemàtica de casos de ciència fraudulenta. El Dr. Jenkins informà en un memoràndum el 1990 que «Monsanto va remetre informació falsa a l'EPA, el resultat de la qual foren normatives més laxes en les lleis de regulació (Resources Conservation and Recovery Act i Federal Insecticide, Fungicide and Rodenticide Act)», al mateix temps que urgia a l'Agència a que emprengués una investigació criminal de la companyia. Jenkins esmentà documents interns de Monsanto que revelaven que la companyia «adulterà» mostres d'herbicides que es remeteren al Departament d'Agricultura dels EE.UU. S'emparà en arguments de la «química dels processos» per a desviar els intents de regular el 2,4-D i varis clorfenols, ocultà proves sobre la contaminació del Lysol, i exclogué varis centenars dels seus antics empleats més malalts dels seus estudis comparats de salut¹⁹.

Monsanto va ocultar la contaminació amb dioxina de molts dels seus productes. En uns casos, Monsanto no informà de la contaminació, en altres donà informació falsa amb la fi de demostrar que no existia contaminació i, per últim, en alguns casos, va remetre mostres per a que les analitzés el govern que havien estat preparades per a que la contaminació amb dioxina no existís.

Roundup: L'herbicida més venut del món.

En l'actualitat els herbicides de glifosat, com el Roundup, representen al menys una sisena part de les vendes anuals totals de Monsanto, i la meitat dels ingressos per operacions de la companyia²⁰, o potser quelcom més des de que la companyia segregà les seves activitats de productes químics industrials i teixits sintètics en una empresa a part, anomenada Solutia (el setembre del 1997). Monsanto promociona agressivament el Roundup com un herbicida segur i d'ús general en qualsevol lloc, des de gespes i horts fins grans boscos de coníferes, on s'utilitza la fumigació aèria per a impedir el creixement de plançons de frondoses i matolls, i afavorir així el creixement d'arbres rendibles com avets i pícees²¹. L'organització North West Coalition for Alternatives to Pesticides (NCAP), amb seu a Oregó, revisà més de 40 estudis científics sobre els efectes del glifosat i de les amines polioxietilèniques (usades com agents tensiactius en el Roundup), i va concloure que l'herbicida és molt menys inocu d'allò que diuen els anuncis de Monsanto [Més sobre el Roundup en l'article de J. Mendelson].

El 1997, Monsanto va respondre a cinc anys de queixes del fiscal general de l'estat de Nova York que els seus anuncis del Roundup eren enganyosos, canviant els seus anuncis en el sentit d'esborrar les referències a la «biodegradabilitat» i al caràcter «ambientalment positiu» de l'herbicida. L'empresa hagué de pagar 50.000 dòlars de costes en el cas²².

El març del 1998, Monsanto accedí a pagar una multa de 225.000 dòlars per etiquetar malament contenidors de Roundup en 75 ocasions diferents. La multa fou la major quantitat mai no pagada per violar les normes de protecció dels treballadors contingudes en la FIFRA (Federal Insecticide, Fungicide and Rodenticide Act). Segons el diari Wall Street Journal, Monsanto va distribuir contenidors de l'herbicida, amb etiquetes restringint l'entrada en les àrees tractades amb l'esmentat herbicida, només durant quatre hores en lloc de les 12 hores necessàries²³.

Aquesta és la darrera d'una sèrie de grans multes i decisions judicials contra Monsanto als EE.UU., incloent 108 milions de dòlars per responsabilitat en el cas de la mort per leucèmia d'un empleat texà el 1986, una indemnització de 648.000 dòlars per no comunicar a la EPA unes dades sanitàries que li foren requerides el 1990, una multa d'1 milió imposada pel fiscal general de l'estat de Massachusetts el 1991 per l'abocament d'uns 750.000 litres d'aigua residual àcida, una altra indemnització de 39 milions a Houston (Texes) per dipositar productes perillosos en pous sense aïllament i molts altres casos²⁴. El 1995 Monsanto era la cinquena empresa d'EE.UU. en l'inventari d'abocaments tòxics de l'EPA, amb 16,8 milions de kg. de productes químics tòxics descarregats a terra, aire, aigua i subsòl²⁵.

Els productes farmacèutics de Monsanto tenen també un historial inquietant. El producte estrella de la companyia farmacèutica GD Searle, subsidiària de Monsanto, és l'edulcorant artificial «aspartame», venut sota els noms comercials de Nutrasweet i Equal. El 1981, quatre anys abans que Monsanto comprés Searle, un comitè consultiu de la FDA (Food and Drug Administration) compost per tres científics independents, va confirmar informes que havien estat circulant des de feia vuit anys, i que afirmaven que «l'aspartame podria induir tumors cerebrals²⁶». La FDA retirà a Searle la llicència de venda de l'aspartame, però aquesta decissió fou anul·lada per un nou comissionat nomenat pel president Ronald Reagan.

Un estudi de 1996 publicat en la revista científica Journal of Neuropathology and Experimental Neurology ha suscitat de nou la preocupació, relacionant l'aspartame amb un increment sobtat de càncers cerebrals poc després d'introduir-se la substància. El Dr. Erik Millstone, de l'Unitat d'Investigació sobre Política Científica de l'Universidad de Sussex (Anglaterra), esmenta una sèrie d'informes dels anys 80, que relacionen l'aspartame amb un conjunt ampli de reaccions adverses en consumidors sensibles, incloent mals de cap, visió borrosa, entumiment, pèrdua d'audició, espasmes musculars i atacs induïts de tipus epilèptic, entre altres moltes²⁷. El 1989, Searle tingué de nou problemes amb la FDA²⁸, que acusà l'empresa de publicitat enganyosa en el cas de la seva medicina anti úlcera, Cytotec. La FDA digué que els anuncis estaven dirigits a una població molt més ampla i jove d'allò que havia aconsellat l'agència (FDA). Se li va exigir a Searle/Monsanto que retirés de vàries revistes mèdiques un anunci amb el títol «Publicat per a corregir un anunci previ que la FDA considerà enganyós²⁹».

El «Món Feliç» de la biotecnología.

L'agressiva promoció que Monsanto realitza dels seus productes biotecnològics, des de l'hormona recombinant del creixement boví (rBGH) a la soja «Roundup Ready» i a les seves varietats de cotó resistents als insectes, resulta a ulls de qualsevol observador com una continuació de les seves llargues dècades de pràctiques èticament discutibles.

Originalment, Monsanto fou una de les quatre empreses que volien posar en el mercat una hormona sintètica del creixement boví, produïda per la bactèria E. coli manipulada genèticament per a produir la proteïna bovina. Una altra de les empreses fou American Cyanamid, ara propietat d'American Home Products, la qual està en un procés de fusió amb Monsanto. Com descriu en aquesta revista Jennifer Ferrara, l'esforç de Monsanto, que durà 14 anys, per aconseguir l'aprovació de la FDA a la comercialització de la BGH recombinant, estigué ple de controversies. Va arrivar-se a denunciar un esforç coordinat per a suprimir informació sobre els efectes perjudicials de l'hormona. Un veterinari de la FDA, Richard Burroughs, fou acomiadat després d'acusar l'empresa i l'agència de suprimir i manipular dades per a ocultar els efectes de la rBGH en la salut de les vaques lleteres³⁰.

El 1990, quan semblava imminent l'aprovació de la rBGH per part de la FDA, un patòleg veterinari del laboratori d'investigació agrària de l'Universitat de Vermont, proporcionà a dos legisladors de l'estat varies dades abans suprimides, que descrivien un augment significatiu a les taxes d'infecció de mamelles en vaques injectades amb l'hormona (aleshores experimental) de Monsanto, a més a més d'una incidència anormal en els defectes de naixement consistents en greus deformacions en els descendents de les vaques tractades amb rBGH³¹. Una revisió independent de les dades de l'Universitat realitzada per un grup regional de defensa dels pagesos, denuncià nous problemes de salut per a les vaques deguts a la rBGH, com gran incidència de lesions en peülles i potes, dificultats reproductives i metabòliques i infeccions uterines. La GAO (US Congress's General Accounting Office), intentà investigar el cas, però no pogué obtenir els documents necessaris de Monsanto i de l'Universitat que li permitís dur a terme la seva investigació, en concret respecte als efectes teratogènics i embriotòxics que se sospitaven. La GAO va concloure que les vaques injectades amb la rBGH tenien taxes de mastitis (infecció de les mamelles) superiors en un terç a les vaques sense tractar, i recomanà que s'investigués més el risc de nivells elevats d'antibiòtics en la llet produïda utilitzant rBGH³².

L'hormona de Monsanto s'aprovà per la FDA per a la seva venda comercial a principis del 1994. L'any següent, Mark Kastel, de l'Unió de Pagesos de Wisconsin, feu públic un estudi de les experiències dels masovers de Wisconsin amb la droga. Les seves troballes excediren els 21 problemes potencials de salut que Monsanto fou obligada a incloure a l'etiqueta d'advertència de la seva marca Posilac (nom comercial de la rBGH). Kastel trobà molts informes de morts espontànies entre vaques tractades amb rBGH, alta incidència d'infeccions de mamelles, greus dificultats metabòliques i problemes en els parts i, en alguns casos, impossibilitat d'apartar a les vaques tractades de la substància, a la que s'havien acostumat. Molts ramaders experimentats que usaren la rBGH hagueren de reemplaçar de sobte una bona part dels seus ramats³³. En lloc de respondre a les causes de les queixes dels ramaders sobre la rBGH, Monsanto va empendre l'ofensiva, amenaçant amb querellar-se contra les petites empreses lleteres que anunciaven els seus productes com lliures de l'hormona artificial, i participant en una demanda interposada per vàries associacions industrials de comerç contra la primera (i única) llei d'etiquetatge obligatori per a la rBGH als EE.UU.³⁴. Tot això mentre augmentaven les proves dels efectes perjudicials de la rBGH en la salut de les vaques i de les persones³⁵.

La soja «Roundup-Ready».

Els esforços per a impedir l'etiquetatge de les exportacions estadounidenques de soja i blat de moro manipulats genèticament, semblen indicar que Monsanto segueix aplicant les tàctiques enginyades per la companyia per a sufocar les queixes contra l'hormona de la llet. Si bé Monsanto argumenta que la seva soja «Roundup Ready» (coneguda també per la seva abreujatura RRS) acabarà per reduir el consum d'herbicides, l'ús generalitzat de varietats de conreus tolerants als herbicides significarà, més aviat, un augment de la dependència dels pagesos de l'herbicida. Les males herbes que aparéixen després que l'herbicida original s'hagi dispersat o degradat, es tracten sovint amb més aplicacions d'herbicida³⁶. «Això augmentarà l'ús de l'herbicida» declarà Bill Christison, un pagès de soja de Missouri a Kenny Bruno de Greenpeace Internacional. «Si hi ha quelcom que ajudi a vendre la RRS és el fet que es pot conrear una àrea plena de males herbes i usar productes químics per a combatre el problema, la qual cosa no és allò que s'hauria de fer³⁷». Christison refuta l'afirmació de Monsanto que les llavors resistents als herbicides són necessàries per a reduir l'erosió del sol fruit del cultiu excessiu de la terra, i esmenta que els pagesos del Mig Oest han desenvolupat nombrosos mètodes propis per a reduir l'ús total d'herbicides.

Per altra banda, Monsanto ha augmentat la seva producció de Roundup en els darrers anys. Amb la patent de Roundup en els EE.UU. a punt d'expirar (any 2000), i amb una competència de productes genèrics de glifosat sorgint en tot el mon, el «paquet» d'herbicida Roundup i llavors «Roundup Ready» s'ha convertit en la pedra angular de l'estratègia de Monsanto per a seguir augmentant les seves vendes d'herbicida³⁸. Els possibles efectes ambientals i sanitaris dels conreus tolerants al Roundup no han estat investigats completament; per exemple, els efectes alergènics, el caràcter invasiu o de mala herba d'aquests conreus i la possibilitat que la ressistència a l'herbicida es transferís via pol·len a altres llavors de soja o a altres plantes emparentades³⁹.

Mentre que els problemes amb la soja resistent a herbicides són menyspreats com quelcom molt genèric i especulatiu, l'experiència dels cotoners estadounidencs amb les llavors manipulades genèticament per Monsanto constitueix una història molt diferent. Des de 1996 Monsanto ha tret dues varietats de cotó manipulat genèticament; una és una varietat resistent al Roundup i l'altra, anomenada «Bollgard», segrega una toxina bacteriana per a controlar els danys produïts per tres plagues importants del cotó. La toxina, derivada del Bacillus thuringiensis (B.t.), s'ha utilitzat pels pagesos ecològics des dels primers anys 70 en forma d'un aerosol natural bacterià. Però a diferència de les bactèries B.t., que viuen relativament poc i segreguen la seva toxina en una forma que només s'activa en els sistemes digestius alcalins de certs cucs i erugues, els conreus B.t. modificats genèticament segreguen una forma activa de la toxina al llarg del cicle vital de la planta⁴⁰. Gran part del blat de moro genèticament manipulat del mercat és una varietat amb capacitat de segregar aquesta toxina bacteriana, ideada per a repelir al cuc de l'arrel del blat de moro i a altres plagues comuns.

El primer problema, amplament predit, d'aquests conreus que segreguen plaguicides és que la presència de la toxina en tot el cicle vital de la planta afavoreix l'aparició de ceps resistents al B.t. entre els insectes. L'EPA dels EE.UU. ha determinat que una ressistència extesa al B.t. pot convertir en inefectives les aplicacions naturals de la bactèria B.t. en només tres o cinc anys, i demana als pagesos que plantin fins un 40% dels seus conreus amb cotó no manipulat genèticament, per a que serveixi de «refugi» als insectes i evitar l'aparició de ressistències al B.t.. En segon lloc, la toxina segregada per aquestes plantes pot fer mal a insectes beneficiosos, a més a més d'aquelles altres espècies que els pagesos volen eliminar⁴¹.

Però els efectes nocius del cotó «Bollgard» han resultat ser molt més ràpids d'allò esperat, tant que Monsanto i els seus socis han retirat del mercat més de 2 milions de quilos de llavors de cotó manipulades genèticament, i han acordat pagar als conreadors del Sud dels EE.UU. una indemnització de molts milions de dòlars. Tres pagesos que rebutjaren l'acord amb Monsanto aconseguiren que el «Missisippi Seed Arbitration Council» els compensés amb 2 milions de dòlars⁴². D'acord amb varis testimonis publicats, les plantes no només foren atacades pel cuc de la bola del cotó (al qual, segons Monsanto, eren ressistents), sino que la germinació fou desigual, els rendiments foren baixos i les plantes eren deformes, d'acord amb varis testimonis publicats⁴³. Alguns pagesos informaren de pèrdues de fins el 50% de la collita. Els pagesos que plantaren el cotó de Monsanto resistent al Roundup tingueren també collites molt escasses, amb beines deformes del cotó, que es desprenien de sobte de la planta passades les tres quartes parts del periode de creixement⁴⁴.

Malgrat aquests problemes, Monsanto segueix fomentant l'ús de l'enginyeria genètica en l'agricultura al pendre el control de moltes de les majors i més establertes empreses de llavors als EE.UU. Monsanto és ja l'amo de «Holdens Foundation Seeds», que subministra el germoplasma utilitzat en un 25-35 % de la superfície dels blatdemorals d'EE.UU., i d'«Asgrow Agronomics», la qual és descrita per la pròpia Monsanto com «el primer productor, millorador i distribuidor de llavors de soja als EE.UU.⁴⁵». A la primavera d'aquest any (1998), Monsanto va completar la seva adquisició de «Dc Kaib Genetics», la segona gran companyia de llavors dels EE.UU. i la novena del món, així com de «Delta and Pine Land», la major companyia de llavor de cotó del pais⁴⁶. Amb aquestes dues adquisicions, Monsanto controla ara el 85% del mercat estadounidenc de llavors de cotó⁴⁷.

La companyia segueix també en altres països aquesta agressiva política d'adquisicions d'empreses i de venda de productes. El 1997, Monsanto comprà «Sementes Agroceres S.A.», descrita com «la principal empresa de llavors de blat de moro de Brasil», amb una quota de mercat del 30%⁴⁸. A principis d'aquest any (1998), la Policia Federal de Brasil investigà una denúncia d'importació il·legal d'almenys 200 sacs de mongetes de soja transgènica, alguns de les quals provenien d'una filial argentina de Monsanto⁴⁹. Segons la llei brasilenya, els productes transgènics estrangers només poden entrar al pais després d'un periode de quarentena i de proves per a prevenir possibles danys a la flora nativa. A Canadà, Monsanto tingué que retirar 60.000 sacs de llavor de colça transgènica (coneguda com «canola») el 1997. Segons sembla, la càrrega de llavors ressistents al Roundup contenia un gen inserit diferent del que havia estat aprovat pel seu consum humà i animal⁵⁰.

Shapiro, el fabricant d'imatge.

Amb aquesta llarga i inquietant història, s'entén perquè molts ciutadans informats d'Europa i EE.UU. es resisteixen a confiar a Monsanto el futur del nostre menjar i la nostra salut. Però Monsanto fa tot allò que pot per a aparéixer com a no afectat per aquesta oposició. Mitjançant iniciatives com la seva massiva campanya publicitària a Gran Bretanya, el seu patrocini d'una nova exposició d'alta tecnologia amb el tema de la Biodiversitat en el Museu Americà d'Història Natural de Nova York, i moltes altres, està intentant aparéixer més verda, més justa i amb més visió de futur que els seus propis opositors.

En els EE.UU. està mantenint la seva imatge, i probablement influïnt en les polítiques que l'afecten, amb el suport de persones en els nivells més alts de l'administració de Clinton. El maig del 1997, Mickey Kantor, artífex de la campanya electoral de Clinton el 1992 i Representant de Comerç dels EE.UU. durant el primer mandat de Clinton, fou escollit per a ocupar un seient en el Comitè de Directors de Monsanto. Marcia Hale, antiga assistenta personal del president, ha estat una executiva de relacions públiques de Monsanto a la Gran Bretanya⁵¹. El Vicepresident Al Gore, que és molt conegut pels seus discursos i texts sobre el medi ambient, ha estat un partidari obert de la biotecnologia almenys des de la seva època de senador⁵². L'asessor principal de política interior de Gore, David W. Beier, havia estat abans director d'Assumptes Guvernamentals de Genentech, Inc.⁵³.

Sota el CEO (president) Robert Shapiro, Monsanto ha apartat tots els obstacles per a transformar la seva imatge d'un subministrador de productes químics perillosos en una institució il·lustrada i amb visió de futur, que lluita per alimentar al món. Shapiro, que va entrar a treballar per a GD Searle el 1979 i es va convertir en el president del seu grup Nutrasweet el 1982, forma part del comitè assessor presidencial per a política comercial i negociacions i fou, durant un mandat, membre de la «White House Domestic Policy Review⁵⁴». Es descriu ell mateix com un visionari i un home renaixentista, encarregat de la missió d'usar els recursos de la companyia per a canviar el món. L'única raó per a treballar en una gran companyia és que, així, hom té la capacitat de fer coses realment importants a gran escala, són declaracions que ell mateix va fer a un periodista de Business Ethics, la revista estrella de l'organització «Socially responsible business» dels EE.UU.⁵⁵.

Shapiro alberga poques il·lusions sobre la reputació de Monsanto als Estats Units, i molts cops narra amb simpatia el dilema de molts empleats de Monsanto, els fills dels veïns dels quals podrien donar un rebuf a l'assabentar-se d'on treballaven. Està ansiós per demostrar que no desentona de l'extès desig d'un canvi sistèmic i està disposat a redirigir l'esmentat desig fins les finalitats de la seva empresa, com declarà en una entrevista per la revista Harvard Business Review: «No és un problema de bons i dolents. No serveix per a res dir «si els dolents se n'anessin, aleshores el món aniria bé»; és el sistema sencer el que s'ha de canviar; hi ha una gran oportunitat per a reinventar-lo⁵⁶».

Per descomptat que el sistema «reinventat» de Shapiro és tal que no només continuen existint les grans empreses, sinó que a més a més aquestes exerceixen cada cop un major control sobre les nostres vides. Però darrerament s'ens diu que Monsanto s'ha reformat, que s'ha desprès amb èxit de les seves divisions d'indústria química i que s'ha compromès a reemplaçar els productes químics amb «informació», sota forma de llavors manipulades genèticament i altres productes de la biotecnologia. Això no deixa de ser una ironia venint d'una companyia el producte més rentable de la qual és un herbicida; la nova imatge que està fabricant per a Monsanto és molt poc verosímil sobre tot tractant-se d'una empresa que es dedica a intimidar als crítics amb demandes judicials i a suprimir les crítiques en els mitjans de comunicació.

Malgrat això, el darrer Informe Anual de Monsanto demostra clarament que han après a utilitzar la xerrameca adequada. Així, Roundup no és un herbicida, sino una forma de minimitzar les feines del sòl i reduir l'erosió. Els conreus d'enginyeria genètica no són simplement fonts de benefici per a Monsanto, sinó que sorgeixen per a resoldre el problema inexorable del creixement de la població. La biotecnologia no implica la reducció de tots els éssers vius a la categoria de mercaderies per a ser venudes i comprades en el mercat i patentades, sino que és l'herald de la «desmercantilització»: la substitució de productes únics produïts en massa per un ampli assortit de productes fets a mida i especialitzats⁵⁷. Aquests són exemples eximis del «Neollenguatge», que Orwell imaginà en la seva novel·la «1984».

Per últim, s'ens vol fer creure que l'agressiva promoció de la biotecnologia que du a terme Monsanto no és fruït de l'arrogància empresarial, sinó simplement una «llei de la naturalesa». Els lectors de l'Informe Anual de Monsanto es troben amb una analogia entre el ràpid creixement del número de parells de bases identificades en l'ADN i la tendència exponencial de la miniaturització en l'indústria electrònica, que ja començà en els anys 1960. Monsanto ha batejat l'aparent creixement exponencial d'allò que s'anomena «coneixement biològic» amb el nom de «Llei de Monsanto» -ni més ni menys-. Com en qualsevol altra pressumpta llei de la Naturalesa, poc es pot fer fora d'observar com s'acompleixen les seves prediccions, i en aquest cas, la predicció és ni més ni menys que el creixement exponencial continu del poder mundial de Monsanto.

Però el creixement de qualsevol tecnologia no és simplement una «llei de la naturalesa». Les tecnologies no són forces socials en elles mateixes, ni simples eines neutrals que es poden utilitzar per assolir qualsevol finalitat social, sinó el producte d'unes institucions socials i d'uns interesos econòmics particulars. Un cop que es pren un camí particular de desenvolupament tecnològic, les conseqüències poden anar molt més lluny d'allò que els seus creadors podrien haver predit: Com més poderosa sigui la tecnologia, més profondes poden ser les seves conseqüències.

Per exemple, l'anomenada «Revolució Verda» de l'agricultura dels anys 60 i 70 augmentà temporalment els rendiments dels conreus, i feu també a pagesos de totes les parts del món cada cop més depenents de costoses entrades químiques. Això va provocar desplaçaments generalitzats de camperols fora de les seves terres, i a molts països ha anat en detriment del sòl, les aigues subterrànies i les terres comunals, que han mantingut a la gent durant milers d'anys⁵⁸. Aquests desequilibris a gran escala han alimentat el creixement de la població, l'urbanització i la pèdua de poder social de les comunitats, la qual cosa ha conduït alhora a un altre cicle d'empobriment i fam.

La «Segona Revolució Verda», promesa per Monsanto i altres companyies biotecnològiques, amenaça amb una destrucció encara major de les relacions socials i de la possessió tradicional de la terra. Al rebutjar a Monsanto i la seva biotecnologia, no estem necessàriament rebutjant la tecnologia «per se», sinó que volem reemplaçar una tecnologia de manipulació, control i beneficis, que nega la vida, per una altra veritablement ecològica, dissenyada per a respectar el funcionament de la Naturalesa, millorar la salut personal i comunitària, substentar les comunitats que viuen de la terra i operar a una escala genuïnament humana. Si creiem en la democràcia, és necessari que podem escollir quines tecnologies són les millors per a les nostres comunitats, en lloc que decideixin per nosaltres entitats a les quals és molt difícil demanar responsabilitats, com Monsanto. En lloc de tecnologies ideades per l'enriquiment continu d'uns pocs, podem basar la nostra tecnologia en l'esperança d'una major harmonia entre les nostres comunitats humanes i el món material. La nostra salut, els nostres aliments i el futur de la vida a la Terra està realment en joc.

Passem a examinar la veritable naturalesa dels productes «estrella» de Monsanto i els seus efectes a la salut i el medi ambient.

¹«Chemical Producers: Dow Chemical, DuPont, Monsanto and Union Carbide have ranked among Top 10 biggest chemical makers since 1940», Chemical and Engineering News, 12 de gener del 1998, pàgina 193.
²Marc S. Reisch, «From Coal Tar to Crafting a Wealth of Diversity», Chemical and Engineering News, 12 de gener del 1988, pàgina 90.
³Pamela Peck, «Wermont's Polystyrene (Styrofoam) Boycott», Barre, Vermont: Vermonters Organized for Cleanup, 1989.
⁴Theo Colborn, Dianne Dumanoski y John Peterson Myers, «Our Stolen Future», Nova York: Penguin Books, 1996, pàgina 90 (Existeix traducció al castellà: «Nuestro Futuro Robado», Ecoespaña Editorial-Proyecto 2050 G.A.I.A., Madrid (Estat espanyol), 1997, pàgina 114).
⁵Michelle Allsopp, Pat Costner y Paul Johson, «Body of Evidence: The effects of chlorine on human health», University of Exeter, Greenpeace Research Laboratories, Maig del 1995.
⁶Colborn y col., op. cit. (referència 4), pàgines 118-135.
⁷Jonathan Kozol, Savage Inequalities: Children in America's Schools, Nueva York, Crown Publishers, 1991, pàgines 7, 20.
⁸«Death of Animals Laid to Chemical», New York Times, 28 d'agost del 1974, pàgina 36.
⁹Colborn y col., op. cit. (referència 4), pàgina 147.
¹⁰Times Beach Action Group, «Citizen Inquiry Uncovers Blatant Violation of Environmental Law Surrounding the Proposed Times Beach Incinerator», St. Louis, Novembre del 1995.
¹¹Philip Shabecoff, A Fierce Green Fire: The American Environmental Movement, Nova York, Hill and Wang, 1993, pàgines 210-212; Brian Tokar, Earth for Sale: Reclaiming Ecology in the Age of Corporate Greenwash, Boston, South End Press, 1997, pàgines 59-60; Times Beach Action Group, op. cit.
¹²Lisa Martino-Taylor, «Legacy of Doubt», Three River Confluence, número 7/8, tardor del 1997, pàgina 27.
¹³Comunicació personal, 5 d'agost del 1998.
¹⁴Peter Downs, «Is the Pentagon Involved?», St. Louis Journalism Review, juny del 1998.
¹⁵Peter H. Schuck, Agent Orange on Trial: Mass Toxic Disasters in the Courts, Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 1987, pàgines 86-87, 155-164. Monsanto produïa el 29,5% de l'Agent Taronja (l'empresa Dow Chemical produïa el 28,6%), però algunes partides d'Agent Taronja de Monsanto contenien quantitats de dioxina 47 cops superiors (i fins i tot més) a les quantitats de dioxina en les partides de Dow. Els altres imputats en el cas eren Hercules Chemical, Diamond Shamrock, T.H. Agriculture and Nutrition, Thompson Chemicals i Uniroyal.
¹⁶Cate Jenkins, «Criminal Investigation of Monsanto Corporation -Cover-up of Dioxin Contamination in Products- Falsification of Dioxin Health Studies», USEPA Regulatory Development Branch, novembre del 1990.
¹⁷«Monsanto corporation: A case study in greenwash science», in Jed Greer y Kenny Bruno, Greenwash: The Reality Behind Corporate Environmentalism, Penang, Malaysia: Third World Network, 1996, pàgina 141.
¹⁸Jock Ferguson: «Chemical company accused of hiding presence of dioxins», Toronto Globe and Mail, 19 de febrer del 1990, pàgina A9. La condemna a pagar una multa i els danys al cas de Kemner contra Monsanto fou revocada dos anys més tard després d'una apel·lació.
¹⁹Cate Jenkins, op. cit. (referència 16).
²⁰Analista d'inversions Dain Bosworth, esmentat a Kenny Bruno, «Say it Ain't Soy, Monsanto», Multinational Monitor, volum 18, número 1-2, gener-febrer del 1997; Mark Arax i Jeanne Brokaw, «No Way Around Roundup», Mother Jones, gener-febrer del 1997.
²¹Testimoni de la «Champion Paper Company», Vermont Forest Resources Advisory Council, Island Pond, Vermont, 26 de juny del 1996.
²²Pesticide Action Network d'Amèrica del Nord, «Monsanto Agrees to Change Ads and EPA fines Northrup King», 10 de gener del 1997.
²³«Case of Mislabelled Herbicide Results in $225,000 Penalty», Wall Street Journal, 25 de març del 1998, pàgina B9.
²⁴J. Greer y K. Bruno, op. cit. (referència 17), pàgines 145-146.
²⁵Esmentat a Sarah Anderson i John Cavanegh, «The Top 10 List», The Nation, 8 de desembre del 1997, pàgina 8.
²⁶Esmentat a Peter Montague, «Britain Cancer Update», Rachel's Environment and Health Weekly, 4 de novembre del 1996.
²⁷Erik Millstone, «Increasing Brain Tumour Rates: Is There a Link to Aspartame?», University of Sussex Science Policy Research Unit, octubre del 1996.
²⁸Ibid.
²⁹Richard Koenig «Rich in New Products, Monsanto Must Only Get Them on the Market», Wall Street Journal, 18 de maig del 1990.
³⁰Craig Canine, «Hear No Evil», Eating Well, juliol/agost del 1991, pàgines 41-47; Brian Tokar, «The False Promise of Biotechnology», Z Magazine, febrer del 1992, pàgines 27-32; Debbie Brighton, «Cow Safety, BGH and Burroughs», Organic Farmer, primavera del 1990, pàgina 21.
³¹Andrew Christiansen, «Recombinant Bovine Growth Hormone: Alarming Tests, Unfounded Approval», Rural Vermont, juliol del 1995; veure també Brian Tokar, op. cit. (referència 11), pàgines 28-29.
³²A. Christiansen, ibid., páginas 10, 17; U. S. General Accouting Office, «FDA's Review of Recombinant Bovine Growth Hormone», 6 d'agost del 1992 (GAO/PEMD-92-96).
³³Mark Kastel «Down in the Farm: The Real BGH Story», Rural Vermont, tardor del 1995.
³⁴Brian Tokar, «Biotechnology: The debate heats up», Z Magazine, juny del 1995, pàgines 49-55; Diane Gershon, «Monsanto sues over BST», Nature, volum 368, 31 de març del 1994, pàgina 384. La llei d'etiquetatge de l'estat de Vermont fou defensada per l'esmentat estat basant-se en la preferència del consumidor, no en la salut pública, i fou finalment anul·lada per un jutge federal, que establí que l'etiquetatge obligatori indicant l'ús de la rBGH era una violació del dret constitucional de les empreses al secret professional.
³⁵D. S. Kronfeld, «Health management of dairy herds treated with bovine somatotropin», Journal of the American Veterinary Medical Association, volum 204, número 1, gener del 1994, pàgines 116-130; Samuel S. Epstein, «Unlabelled Milk from Cows Treated with Biosynthetic Growth Hormones: A Case of Regulatory Abdicdation», International Jornal of Health Services, volum 26, número 1, 1996, pàgines 173-185.
³⁶Sonja Schmitz, «Cloning Profits: The Revolution in Agricultural Biotechnology», University of Vermont, 1998 (en procés de publicació).
³⁷Op. cit. a la referència 20.
³⁸Monsanto Company 1997 Annual Report, pàgines 16, 37.
³⁹«Roundup Ready Soybean: A Critique of Monsanto's Risk Evaluation», Greenpeace, Chicago, USA, 1997.
⁴⁰Hope Shand, «Bacillus Thuringiensis: Industry Frenzy and a Host of Issues», Journal of Pesticide Reform, volum 9, número 1, primavera del 1989, pàgines 18-21; Ricarda A. Steinbrecher, «From Green to Gene Revolution: The Environmental Risks of Genetically Engineered Crops», The Ecologist, volum 26, número 6, novembre/desembre del 1996, pàgines 273-281; Brian Tokar, «Biotechnology vs. Biodiversity», Wild Earth, volum 6, número 1, primavera del 1996, pàgines 50-55.
⁴¹Union of Concerned Scientists, «EPA Requires Large Refuges», The Gene Exchange, estiu del 1998, pàgina 1; Union of Concerned Scientists, «Transgenic insect-resistant crops harm beneficial insects», The Gene Exchange, estiu del 1998, pàgina 4; Union of Concerned Scientists, «Managing Resistance to Bt», The Gene Exchange, volum 6, número 2/3, desembre del 1995, pàgines 4-7.
⁴²Allen R. Myerson, «Monsanto Paying Delta Farmers to Settle Genetic Seed Complaints», New York Times, 24 de febrer del 1998, pàgina D9; «Monsanto to Pay Cotton Farmers», Financial Times (US Edition), 25 de febrer del 1998; Union of Concerned Scientists, «Mississipi Seed Arbitration Council Rules Against Monsanto», The Gene Exchange, estiu del 1998, página 1.
⁴³Union of Concerned Scientists, «Bt Cotton Fails to Control Bollworm», The Gene Exchange, volum 7, número 1, desembre del 1996, pàgina 1; Susan Benson, Mark Arax i Rachel Burstein, «A Growing Concern», Mother Jones, gener/febrer del 1997; Anne Reifenberg i Rhonda L. Rundle, «Buggy Cotton May Cast Doubt on New Seeds», Wall Street Journal, 23 de juliol del 1996.
⁴⁴Union of Concerned Scientists, «Unexpected Boll Drop in Glyphosate-Resistant Cotton», The Gene Exchange, tardor del 1997, pàgina 1; Pesticide Action Network North America, «Problems with Herbicide Tolerant Cotton in US», 7 d'octubre del 1997.
⁴⁵RAFI Communiqué, The Life Industry 1997: The Global Enterprises that Dominate Commercial Agriculture, Food and Health, Rural Advancement Foundation International, novembre/desembre del 1997. El comentari respecte d'Asgrow fou esmentat per Brewster Kneen a «The Ram's Horn», número 160, juny del 1998, pàgina 2.
⁴⁶Monsanto Company 1997 Annual Report, pàgina 17; RAFI Communiqué, op. cit. (referència 45); Union of Concerned Scientists, «Expanding in New Dimension: Monsanto and the Food System», The Gene Exchange, desembre del 1996, pàgina 11.
⁴⁷Edward Hammond, Pat Mooney i Hope Shand, «Monsanto Takes Terminator», Rural Advancement Foundation International, 14 de maig del 1998.
⁴⁸RAFI Communiqué, op. cit. (referència 45).
⁴⁹«Invesatigation: Police close circle around illegal cultivation of soybeans», Correio Braziliense, 31 de gener del 1998.
⁵⁰Peter Monatgue, «Genetic Engineering Error», Rachl's Environmental and Health Weekly, 5 de juny del 1997.
⁵¹Beth Burrows, «Government Workers Go Biotech», Edmonds Institute, 19 de maig del 1997.
⁵²Veure, per exemple, Senador Al Gore, «Planning a New Biotechnology Policy», Harvard Journal of Law and Technology, volum 5, tardor del 1991, pàgines 19-30.
⁵³«Genentech Names Moore New Head of Government Affairs Office Based in Washington, DC», comunicat de premsa de la companyia Genentech.
⁵⁴Pàgina de Monsanto a la «World Wide Web»: http://www.monsanto.com/MonPub/NewMonsanto/Officers/BioShapiro.html.
⁵⁵Mary Scott, «Interview: Robert Shapiro. Can we trust the maker of Agent Orange to genetically engineer our food?», Business Ethics, gener/febrer del 1996, pàgina 49.
⁵⁶Joan Magretta, «Growth Through Sustainability: An Interview with Monsanto's CEO, Robert Shapiro», Harvard Business Review, gener/febrer del 1997, pàgines 80-81.
⁵⁷Monsanto Company 1997 Annual Report, pàgina 10.
⁵⁸Veure, per exemple, Vandana Shiva, «The Violence of The Green Revolution: Third World Agriculture, Ecology and Politics», London, Zed Books, 1991.

Sembla que la producció de conreus d'enginyeria genètica als Estats Units està fora de control. Aquesta és almenys l'opinió de Monsanto, el major productor de llavors de soja modificades genèticament. Recentment, en una entrevista amb Geoff Tansey, Monsanto va declarar que «l'any passat teniem un milió d'acres de soja en tot el món, aquest any tenim de 8 a 10 milions. L'únic límit per aquesta extensió és la disponibilitat de llavors».

S'ha de presumir que el diferent nivell de coneixement que sens dubte teniem de l'enginyeria genètica també augmentarà exponencialment, donat que seria l'únic que justifiqués un increment de producció a aquesta escala.

Ara el director executiu de la companyia, Bob Shapiro, parla de la «Llei de Monsanto», subproducte de la «Llei de Moore», anomenada així per Gordon Moore, cofundador del fabricant de xips per a ordinadors Intel Corp, que fou el primer en predir que la potència dels ordinadors es doblaria més o menys cada 18 mesos.

A l'aplicar la tecnologia de l'informació a la biologia, Shapiro promet en la Llei de Monsanto que l'informació genètica se doblarà cada un o dos anys, la qual cosa durà un augment exponencial de nous productes. Mentre que el treball en un principi es centrava a canviar un sol gen, ara els científics treballen en la manipulació de varis gens en una planta per a canviar les seves propietats de forma radical.