El nostre cos està composat per 100 bilions de cèl·lules de les quals perdem cada dia aproximadadament un bilió.

Això donarà una idea de l'importància de la divisió cel·lular: per a que la vida continui hem de repondre les cèl·lules mortes.

Alhora, entendre aquest procés permet compendre allò que detecten en realitat les proves genètiques. Aquest immens treball de reciclatge i renovació cel·lular suposa la presència constant en el nostre cos de fragments solts d'ADN.

Les persones sotmeses a estrès per agressions tòxiques (tractaments o drogues recreatives), psicològiques (per exemple haver rebut una condemna a mort), traumàtiques o altres, se veuen impossibilitades per a realitzar amb normalitat aquest treball, amb la qual cosa les deixalles cel·lulars, entre ells fragments d'ADN, s'acumulen en la seva sang.

I són precisament aquests fragments els que «pesquen» les sondes genètiques o s'amplifiquen amb la PCR i després són presentats com «ADN o ARN del VIH» sense cap prova.

Però, a més a més, aquestes tècniques tenen importants limitacions. En el cas d'hibridació, es poden manipular els resultats variant els procediments de fixació dels brins i del rentat del suport.

En el cas de la PCR podem obtenir resultats «a la carta» variant la temperatura, la concentració de minerals, el PH, etc. En el súmmum, mai no es sequència allò que s'ha obtingut, amb la qual cosa no es pot estar segur del resultat. No s'ha d'oblidar que aquesta tècnica multiplica milins de cops i per tant qualsevol errada que fem es veurà igualment multiplicada.

A això s'afegeix que aquestes proves només permeten treballar amb sequències curtes (entre 200 i 1.000 lletres genètiques), no amb genomes complerts (es diu que l'ADN del «VIH» te 9.150 lletres) i molt menys amb virus sencers.

Potser sigui per això pel que el propi CDC no autoritza la PCR com eina de diagnòstic i pel que la Comissió Nacional de Hemoterapia en una recent reunió (febrer del 1997) ha decidit (en relació amb el virus de l'Hepatitis C, que tampoc ha estat aïllat) que la PCR no acompleix les condicions exigides pel Reial Decret corresponent i «no són adequades pel garbellat de les donacions de sang».

En qualsevol cas, el fet determinant és que s'ha de conéixer previament la sequència que es va a cercar o multiplicar i donat que el «VIH» no ha estat aïllat no és possible preparar sondes o iniciadors específics.

Això explica que es pesqui o multipliqui ADN humà que després es presenta com el genoma d'un virus destructiu.

Detallar les mil i una trampes d'aquesta tècnica excederia els límits físics d'un lloc «web» com aquest, que només disposa de 2 Mb d'emmagatzement d'informació¹.

Per a detectar una determinada sequència genètica (un troç d'ADN) s'utilitza una tècnica anomenada hibridació, que es basa en el principi d'emparellament de les bases d'ADN: si es calenta, els dos brins es separen per les bases i al refredar, encara que estiguin disperses, cada base cercarà a la seva parella i es tornarà a unir.

L'hibridació aprofita aquest mecanisme per a «pescar» material genètic:

1. Tenim un material genètic on volem cercar una sequència determinada «X». Calentant-lo, separem els brins.
2. En un suport sòlid fixem brins simples de la sequència «X».
3. S'introdueix el suport en un recipient que contingui la solució de brins on anem a cercar l'informació «X».
4. recipient hi ha brins complementaris dels del suport, s'uniràn i es dirà que allí hi ha material genètic «X».

La PCR (Reacció en Cadena de la Polimerasa) es convertí aleshores en l'instrument que permetia (de forma il·legítima) corregir i rellançar definitivament la idea que la «SIDA» està produïda per un virus destructiu (el «VIH»).

Però si estudiem d'aprop com funciona veurem que és cert allò que afirma el seu propi inventor: que no serveix per amplificar virus complerts ni per a detectar el «VIH» ni molt menys per a mesurar cap càrrega viral.

El seu funcionament és molt simple: Es calenta la plantilla (un troç d'ADN en el qual està inclòs el fragment que volem multiplicar) i els brins es separen: s'afegeixen els anomenats «iniciadors», que són unes poques lletres genètiques que donen inici a la sequència que ens interessa. Un enzim especial (una polimerasa resistent a la calor) comença a col·locar nucleòtids en els dos brins, amb la qual cosa al final tenim dos parells exactament iguals.

Si repetim l'operació obtindrem quatre parells i si continuem repetint 30 o 40 cops (gràcies a la resistència a la calor de la polimerasa especial) obtindrem milers de milions de còpies.

Fonamental: els iniciadors han de ser específics.

L'informació genètica de les nostres cèl·lules està emmagatzemada en l'ADN. De la mateixa manera que les proteïnes són cadenes d'aminoàcids, l'ADN és una cadena de «nucleòtids».

Cada nucleòtid està composat per 3 elements: un fosfat, un sucre i una base; hi ha 4 bases: Adenina (A), Timina (T), Guanina (G) i Citosina (C). L'ordre en que estiguin col·locades aquestes «lletres genètiques» determinarà l'informació genètica de l'individu.

Podem imaginar l'ADN com una escala de caragol retorçada on el fosfat i el sucre serien les baranes i les bases unides, els esglaons. Les bases d'una barana s'uneixen a las de l'altra seguint unes regles fixes; la A s'uneix només amb la T i la G amb la C.

D'aquí parteixen les instruccions per a sintetitzar un nombre quasi infinit de proteïnes que deprés caracteritzaràn la forma i les funcions de l'individu. No s'ha d'oblidar que entre aquestes proteïnes estàn els enzims que seràn fonamentals per a que l'ADN pugui dividir-se formant així un cicle en el que tot està relacionat.

Per a que la cèl·lula es divideixi, l'ADN fa una còpia de si mateix separant els dos brins i prenent nucleòtids de l'entorn mitjançant un enzim (polimerasa) que els va emparellant amb els seus complementaris.

¹Ens referim a la pàgina «web» de C.O.B.R.A. Andalusia, d'on prové aquest document.