No fou l'oli.
Síndrome Tóxica, una sentència reveladora...

L'alarma al voltant a la Síndrome Tòxica (ST) es disparà l'1 de maig de 1981. Durant 40 dies, el govern afirmà que la malaltia es transmitia per via respiratòria i canalitzà tots els esforços i investigacions en la recerca d'un misteriós «bitxet», marginant als qui afirmaven que era una intoxicació per via digestiva. La nit del 10 de juny hi hagué el primer indici públic que les autoritats canviaven de bàndol, encara que anaven a seguir marginant quins no els seguissin en la seva nova «solució»: l'oli de colza; aquesta nit TVE insinuà certa relació entre la ST i uns olis sense marca que es comercialitzaven per canals paral·lels. El 17 del mateix mes el Ministeri de Sanitat ordenà la retirada dels esmentats olis. El 30 començà una operació de canvi gratuït d'olis sospitosos per oli pur d'oliva.

Encara que inicialment les autoritats trivialitzaren l'epidèmia, arrivant a dir que els preocupava més la grip, allò cert és que la catàstrofe causà més de 700 morts i 25.000 afectats crònics. A resaltar que, desgraciadament, també aquestes xifres formen part de la pugna entre les oposades hipòtesis sobre què ocasionà la ST.

L'«Equip d'Anàlisis Ecològics» publicà a l'Integral número 107 una bona introducció a la ST, a les hipòtesis proposades i a algunes de les seves implicacions, per la qual cosa és recomanable la seva (re)lectura. 


Lluís Botinas.Lluís Botinas.

Beatriz Delgado, nena malalta de síndrome tòxica en procés de rehabilitació. Foto: Miguel González.
Beatriz Delgado, nena malalta de síndrome tòxica en procés de rehabilitació. Foto: Miguel González.

El passat 20 de maig es feu pública la sentència. Fins l'esmentat dia, jo havia acceptat la versió oficial: allò que provocà la Síndrome Tòxica (ST) fou l'oli de colza desnaturalitzat amb un 2% de anilines, importat per a ús industrial i posteriorment re-naturalitzat i desviat al consum humà. Naturalment, havia escoltat l'hipòtesi dels plaguicides tòxics i els rumors sobre la base nordamericana de Torrejón de Ardoz, però considerava la primera com una maniobra més de gent adinerada per a deslliurar-se de les seves responsabilitats, i els segons, una nova expressió de l'afició popular a les explicacions misterioses.

Però al escoltar la sentència vaig compendre que l'explicació oficial és falsa. Esquemàticament, la sentència pot resumir-se així: després de reafirmar que la causa de la ST fou l'oli de colza manipulat, deixa pràcticament en llibertat als manipuladors, malgrat que es demanava més de 100.000 anys de pressó per a ells. Moltes persones s'han indignat per la feble condemna. Però per a mi, la sentència crida precisament que no fou l'oli de colza -cosa que reconeix implícitament al dir que «es desconeix l'agent tòxic concret que produí la malaltia», després de vuit anys d'investigació- i, per això, deixa als acusats (quasi) en llibertat per a que no segueixin incordiant amb el seu ús de l'hipòtesi alternativa, retirin les querelles presentades i contribueixin amb el seu silenci a que quedi legitimada i acceptada masivament l'explicació oficial.

Commocionat després d'aquesta «revelació», vaig cercar material divers sobre el tema, inclosa la pròpia sentència «in extenso»... i que en realitat no ho és tant. L'anomenada «sentència de 1.500 pàgines» -enunciat amb el que, suposo, es pretenia realçar la seva minuciositat i rigor, així com justificar els més d'onze mesos transcorreguts des de que acavà el judici- té 1.357 pàgines, de les que les 915 darreres són annexes (llistes de perits, testimonis, afectats, etc.) i les 240 primeres antecedents. La part substanciosa es redueix, doncs, a «Fets comprovats» (pàgines 241 a 372) i «Fonaments jurídics i veredicte» (pàgines 373 a 442), permetent presuposar quelcom que la seva lectura confirma: cap punt conflictiu no és provat amb minuciositat i rigor, sino resolt amb frases contundents.

La reelaboració d'aquest material divers m'ha permès recapitular les següents raons generals que mostren que no fou l'oli de colza:

1. Durant tot el periode en que el Govern insistí en la vía respiratòria (es a dir, 40 dies si es compta fins el 10 de juny, i 60 si fins l'inici del canvi), precisament en el que cada dia hi havia cents de nous casos, la persona malalta era traslladada a l'hospital, mentre els seus familiars sans romanien a casa i continuaven consumint l'oli que pressumptament havia ocasionat la malaltia de l'ingressat, sense que això es traduís en nous casos. Allò que si es donà sovint fou el reingrés del previament afectat, pero obviament no es devia l'oli que tots seguíen consumint, sino al tòxic ja ingerit, que entrava en una nova fase a l'interior del malalt.

2. L'enorme discriminació intrafamiliar -en el 49,6% dels casos només un membre de la familia cau malalt, i en 25,5%, dos- no l'explica l'oli, que, cru o cuinat, entra en la dieta de tots.

3. Lo mateix succeeix amb l'enorme discriminació interfamiliar, donat que en molts casos el repartidor de l'oli l'entrega a totes les famílies d'un mateix bloc, pero només algún membre d'una família concreta resulta afectat por la ST... o ningú.

4. Grans concentracions humanes consumiren els olis pressumptament tòxics sense que hi hagués cap malalt: hospitals (Primero de Octubre), quartels (a Carabanchel, Campamento, Aluche, Colmenar Viejo), universitats (menjador de la Facultat d'Econòmiques de Somosaguas), asils (Residència d'Avis de Palència), hotels, fàbriques... S'ha demostrat que els quatre convents esgrimits en un moment crucial per a donar suport a la tesi oficial, foren relacionats tramposament amb el consum d'oli.

5. La corba real d'evolució de la malaltia -feta comptant els nous casos des dels primers símptomes, i no des de la data d'ingrés, com feia la corba oficial, que també incloïa les rehospitalitzacions- independitza el descens de l'epidèmia respecte de l'anunci de la suposada responsabilitat dels olis. Així, a Madrid, la província amb més casos, l'epidèmia comença a retrocedir onze dies abansde l'informació a TVE i, per tant, 31 dies abans de l'inici del canvi d'oli.

6. Els olis implicats que es recolliren de les famílies afectades són d'una enorme heterogeneitat de composició i procedència, incloent 32 marques legalment reconegudes. L'oli de colza apareix en menys del 50% d'ells, la qual cosa significa que més del 50% dels afectats no consumiren oli de colza.

7. No hi ha cap tram o estació comuna en les vies d'entrada, re-naturalització (en els pocs casos en els que hi ha lloc), distribució i venda dels olis implicats, que permitís aproximar un suposat tòxic ni tan sols als llocs geogràfics i als malalts oficialment establerts.

World Health Organization (WHO).8. La determinació oficial de les zones i persones afectades es configurà de forma que «confirmés» l'hipòtesi de l'oli. Així, no s'acceptaren els casos haguts a l'est i sud (per exemple, a Sevilla no es reconeix a cap dels al menys 83 afectats, però la sentència segueix mencionant tres casos de familiars de dos treballadors d'ITH, empresa en la qual es realitzà un procès de refinament, malgrat que s'ha demostrat que mai no consumiren aquest oli; aquests tres casos foren utilitzats, amb els convents abans esmentats, per a manipular la reunió de març de 1983 del Working Group de la OMS en favor de la tesi oficial), i durant molt temps no foren inscrits els qui no afirmaven haver consumit olis sospitosos.

9. Malgrat això, resulta que a Catalunya es comercialitzaren, sense que es registrés ni un sol malalt, 350.000 quilos del mateix oli fraudulent que, distribuït a Castella, es pretén que produí nombrosos afectats.

10. Malgrat això, desenes d'afectats mantenen, encara corrent el risc que les siguin retirats els ajuts econòmics, que mai no consumiren olis sospitosos. Com a mínim vuit d'ells ho reafirmaren durant el Judici Oral. Hi ha casos de famílies amb diabètics, que només consumien olis especials de marques dietètiques.

11. Malgrat aquesta tendenciositat, la sentència només relaciona a 106 afectats amb els olis incriminats, incloent als tres de Sevilla i a dinou d'un dels convents, ambdós casos manipulats.

12. A l'Hospital de la Pau es detectà la ST a un nadó de vint dies, que només s'havia alimentat amb llet de la seva mare, afectada; poc despré morí la criatura. El Dr. Tabuenca, creador de la solució-colza, feu circular que la mare donava culleradetes d'oli contra l'estrenyiment. Analitzada la llet de la mare, apareixeren en ella nivells alts d'organofosforats, però no es donà importància al fet perquè es cercava exclusivament òleoanilides o derivats seus, de les qual no es trobà cap resta.

13. Es calcula que la tasa afectats/exposats fou del tres per mil, la qual cosa significa que més de vuit milions de persones consumiren olis suposadament tòxics sense resultar afectades. En el mateix volum de fantasia tòxica es situa la dada que foren bescanviats més de cinc milions de litres d'olis sospitosos.

14. Encara que s'han usat mostres dels olis suposadament tòxics en nombrosos laboratoris de tot el mon per a fer experiments amb més de deu espècies diferents d'animals, ha estat impossible reproduir en ells cap símptoma de la ST.

15. El tribunal rebutjà l'oferiment de l'industrial Salomó de beure's l'oli sospitós, amb l'argument que no podia permetre -«per raons ètiques»- l'experimentació amb sers humans. Però ignorà que, poc abans d'iniciar-se el Judici Oral, un grup d'afectats realitzà una vaga de fam en la qual només ingeriren aigua ensucrada i cinc centímetres cúbics diaris d'olis «tòxics» durant dotze dies, sense que la seva salut empitjorés lo més mínim. Només Ya publicà una nota sobre aquest «experiment».

16. El nom de l'Organització Mundial de la Salud ha estat repetidament utilitzat per avalar la tesi oficial. Pero l'OMS contestà a un requeriment de la Sala per a que manifestés la seva opinió sobre la causa de la ST, negant haver «formulat declaració oficial o emès opinió sobre la naturalesa de la toxina o sobre l'agent contaminant causant de la Síndrome Tòxica espanyola». A més a més, afirmà «mancar de competència per a expressar opinions» d'aquesta naturalesa, «a menys que l'Estat en qüestió soliciti una opinió oficial». Així, de forma tapada denunciava que mentre que el Govern ha recoregut des del principi a experts de l'OMS i ha manipulat les seves sigles frequentment, mai no havia solicitat una opinió oficial. També negava haver designat oficialment l'epidèmia espanyola com Síndrome de l'Oli Tòxic. A més a més, l'OMS s'opusà a que els seus experts compareguessin en el Judici com funcionaris seus, permitint-ho únicament «a títol particular», per la qual cosa l'immensa majoria d'ells cercà la forma de no fer acte de presència.

Centro Superior de Investigación de la Defensa (CESID).17. Durant quasi bé un any, un equip sota comandament de dos oficials del CESID (Centre Superior d'Investigació de la Defensa) investigà sobre la ST, elevant finalment al seu cap màxim, el general Manglano, un informe de set pàgines en el que s'afirmava que la tesi de l'oli és insostenible. Aquest important informe s'ha mantingut en secret fins la data, i se sap d'ell pel periodista Rafael Cid, que participà en la seva elaboració.

18. La sentència no cerca els responsables en aduanes, abastiments, sanitat, transports, etc., sense la col·laboració dels quals no hagués estat possible el contraban, adulteració, frau, que -segons la pròpia sentència- permeté que el suposat tòxic actués. L'explicació d'aquesta incongruència pot radicar en què averiguacions d'aquest tipus implicarien a nombroses persones que en el seu moment es defendrien, ajudant a mostrar que no foren els olis els culpables.

19. Des de feia anys es practicava allò que ara es preten que provocà la catàstrofe. La pròpia sentència explica que l'importació de l'oli de colza desnaturalitzat per a ús industrial estava autoritzada amb oli de ricí com agent desnaturalitzador des de 1970, i des de 1974 amb àcid nàftic, blau de Ceres o anilines al 2%. També recull tres mètodes diferents, encara que semblants, de renaturalització usats en tres refineries distants; aquests mètodes no es poden improvisar de la nit al dia, i menys pels pocs processos concrets que ressenya la sentència.

20. La rapidesa i virulència amb que es desencadena l'epidèmia indica que es tractà d'un tòxic molt agressiu, capaç de provocar, en petita quantitat, i inclús amb una sola ingestió, una toxicitat molt aguda. També això desqualifica a l'oli pel caràcter uniforme i reiterat del seu consum.

21. Encara que la sentència reconeix ignorar l'agente tòxic concreto, no per això deixa de referir-se repetits cops a les anilines i d'emprar frases com «el caràcter verinós de les anilines, de coneixement general entre empresaris i tècnics introduïts en el ram dels olis, es transmitia al de colza» (página 245), amb la qual cosa, a més a més d'adoptar cert aire científic, apunta, contradient-se, que les anilines fossin el tòxic. Doncs bé, aquest «coneixement general del caràcter tòxic de les anilines» és tan recent que en maig de 1981 hagué d'improvisar mètodes químicofísics per a poder-les detectar i, posteriorment, quantificar. Més tard s'ha situat la seva DL 50 (Dosi Letal 50: la quantitat per quilo que s'ha de suministrar als animals en experimentació per a que la meitat d'ells mori ràpidament; està internacionalment acceptada com inoqua una substància la DL 50 de la qual sigui superior a 5 g/kg) en 440 mg/kg, la qual cosa significaria, donades les dosis mínimes trobades -i no en totes les mostres-, després de la re-naturalització, beure varis litres diaris de l'oli que els contingui. Però, per a sarcasme de la versió oficial, els símptomes que ocasiona no tenen res que veure amb els de la ST.

22. Un altre component que s'utilitzà durant anys com fetitxe enverinador, i que el fiscal encara esgrimí en les seves conclusions, foren les anilides d'àcids grassos. Encara que la sentència ja no parla d'elles, no deixa de ser clarificador sobre les dificultats científiques de la tesi oficial assenyalar que a) el cos humà les elimina ràpidament, por la qual cosa no podrien tenir efecte acumulatiu; b) se ha fixat la seva DL 50 ni més ni menys que en 12 g/kg; c) no només són inoques, sino que s'han usat i segueixen sent usades per a curar: el manual «Hager: Tractat de medecina pràctica» (Labor, 1942) afirma que «per la seva acció medicamentosa es recomanen, fins per a nens d'un any, de 0,1 a 0,2 grams. Per a adults en general, un a tres grams diaris»; i la Sumitomo Chemical Company té la patente d'un fàrmac per l'eliminació del colesterol, el principi actiu bàsic del qual són precisament les anilides d'àcids grassos.

Centers Disease Control (CDC).23. Les dades bruts, de base, de les enquestes utilitzades pel Dr. Tabuenca per a justificar la seva tesi, són incontrastables. Per una part, no es seguí la recomanació del Working Group de l'OMS, de març de 1983, que fossin ràpidament preparats per a la seva publicació científica internacional, cosa que mai no es va fer. A més a més, estan segrestrats en el CDC (Centers of Disease Control, Atlanta, Georgia, USA), que no els ha entregat al Tribunal, malgrat el requeriment formal que aquest va realitzar.

24. Finalment, ni el Govern ni l'investigació oficial han dedicat grans mitjans propis a demostrar científicament la seva tesi... potser perquè sabien prèviament que no es demostrable. Encara que el Pla Nacional de la Síndrome Tòxica ha gastat més de 30.000 milions de pessetes, només alguns cents (a precissar) es destinaren a laboratoris i investigacions, allò que fa que alguns que segueixen confiant en la tesi oficial afirmen -suposem que de bona fe- que no s'ha pogut confirmar encara por escassetat de mitjans. En qualsevol cas, el Tribunal de Comptes, després de fer una auditoria al PNST lamentava que «no s'han respectat les pròpies normes pel reconeixement i concessió d'ajuts per a projectes d'investigació. Els contractes concedits no s'ajusten als principis de la Llei de Contractes de l'Estat. S'han efectuat pagaments sense atidres a les normes legals i internes. Manquen justificants d'entregues i en bastants casos no hi ha constància que els receptors d'Ajuts a l'Investigació hagin entregat els informes o resultats que condicionaren la seva concesió. La manca de control en aquest aspecte fou quasi bé general». Però hi ha molts altres exemples d'aquesta desidia oficial: en un informe del 17 de novembre del 1983 s'afirma que la ST segueix sent pel Govern nordamericà un tema prioritari, però per a l'espanyol ja no ho era; no es va seguir una altra recomanació de l'OMS de classificar minuciosament 60.000 mostres d'oli sospitós; no s'analitzaren els olis de cassos pressumptament molt significatius, com els convents ja esmentats, etc.

Resumint: l'explicació oficial és absolutament indefendible: es va escollir un subsector feble, que actuava en part il·legalment i la denúncia del qual no significava un risc per les exportacions agrícoles espanyoles, sobre tot d'oli d'oliva, ja que ni tan sols traficava amb oli produït a l'interior, sino importat, com «cap de turc» sobre el qual carregar la culpabilitat de la catàstrofe. A més a més, aquest oportú segall expiatori permeté reglamentar i reestructurar tot el sector olier, arruinant a uns... i enriquint a uns altres.

Sens dubte, alguns dels que es sentaren en el banc dels acusats tenen responsabilitats de les quals respondre: adulteració alimentària, estafa comercial, engany al consumidor, etc. Altres, ni tan sols això. La lectura dels «Fets comprovats» dona l'impressió que bastants foren inclossos en el sumari simplement per a inflar-lo.

Però allò que és segur és que no són culpables de la masacre esdevinguda. I és lògic que la seva defensa es basés en l'hipòtesi alternativa... encara que això no hagi afavorit (la meva actitud és un exemple) als seus genuïns impulsors. Quina fou, doncs, la causa de la ST?.

Des del primer moment el Govern i l'Administració s'oposaren amb força a tota via d'investigació diferent a la marcada, de forma immediata, pel Ministeri de Sanitat. Canviant bruscament i repentinament de la via respiratòria a la digestiva, mantingueren a capa i espassa la (totalment indemostrada) hipòtesi de l'oli de colza enfront a l'alternativa, que apunta a productes organofosforats o a combinacions o variants d'ells.

Antonio Muro Fernández Cavada.
Antonio Muro Fernández Cavada.

Intencionadament no anomeno a aquesta segona línia explicativa «la tesi del Dr. Muro», per a treure base a les demagògiques i malintencionades desqualificacions fetes a la seva figura i, mitjançant seu, a l'hipòtesi alternativa. Encara que el Dr. Antonio Muro Fernández-Cavada és el més conegut i, probablemente, el que més esforços realitzà en l'esmentada via (mèrits que espero siguin aviat reconeguts), no fou el primer (el Dr. Peralta apuntà als organofosforats en un article aparegut a Ya el 12 de maig del 1981) ni, afortunadament, l'únic. Juntament amb ell, o per camins diferents, han defensat (amb possibles matisos) la via alternativa, a més a més de l'esmentat Dr. Peralta, com a mínim els Drs. Sánchez-Monge, Sanz, Granero, Montoro, Báguena, de la Morena, Bolaños, Martínez Ruiz, Clavera, Frontela, Martín Ramos, Corralero, Estellés, López Ágreda, Antonio i Alberto Muro Aceña i Wassermann (de Kiel, Alemania). També han sostingut aquesta línia altres metges i sanadors allunyats de la medecina oficial.

Bayer.Malgrat que l'investigació alternativa ha tingut que sufragar-se de forma quasi exclusiva amb els seus propis mitjans, ha obtingut resultats suficients per afirmar que aquest camí permet aproximar-se a l'explicació de la ST. Una concreció d'aquesta via -els compostos organofosforats continguts en els productes Nemacur i Oftanol de la casa Bayer, usats per un o varis (entre onze) pagesos de la zona de Roquetas de Mar (Almeria) en el conreu de tomàquet primerenc classe Lucy- sembla poder explicar la majoria de casos esdevinguts a finals d'abril, maig i inicis de juny del 1981.

Malgrat això, encara queden importants questions per esclarir, per la qual cosa és urgent completar i complexitzar les investigacions realitzades.

El montaje del síndrome tóxico.Pacto de silencio.
Noves investigacions amb una difussió ampla, requereixen nombrosos mitjans, tant humans com materials. Per a reunir-los és necessari trencar el mur de silenci que la tesi oficial ha aixecat al voltant a l'alternativa. Qualsevol persona o associació pot contribuir augmentant la seva informació i formant-se la seva pròpia opinió. Ja existeix material important: a més a més de l'article aparegut a Integral número 107, en les conclusions de l'advocat defensor D. Jesús Castrillo i en la pròpia sentència, m'he basat en els llibres «Pacto de silencio», d'Andreas Faber-Kaiser, i «El montaje del Síndrome Tóxico», de Gudrun Greunke y Jörg Heimbrecht (ambdós distribuïts per Prólogo). I es poden socialitzar els elements adquirits, mitjançant xerrades, debats i iniciatives que amplïin la seva difussió i interès. El tema s'ho mereix.

Revitalitzar-lo podria tenir una immediata positiva conseqüència: millorar la salut dels afectats. En efecte, l'informació tendenciosa que ha envoltat a la ST ha ocultat quelcom molt important: varis tractaments curaren malalts. I, allò que és més actual, encara podrien resultar eficaços, encara que en un grau impossible de precissar per endavant.

L'incorrecta identificació de la causa de l'epidèmia implicà un tractament al seu torn incorrecte, inclúso contraindicat. L'abnegació de la medecina assistencial permeté, sens dubte, salvar moltes vides en aquelles setmanes en les que els nous cassos es comptaven per milers. Però la resta de la medecina oficial va fallar perquè es dirigí per dreceres alienes a les veritables causes.

L'única excepció de la que es té constància és el Dr. Luis Sánchez-Monge Montero, que aconseguí curar a varis afectats, sobretot nens. Potser no sigui casual el seu càrrec de tinent coronel de l'Exèrcit, i s'hagui de cercar en els seus coneixements sobre la guerra química l'informació que li permeté intuir una intoxicació per organofosforats. El Dr. Sánchez Monge feu arribar un informe amb el seu tractament i els bons resultats obtinguts -en ell consten dades de set pacients que havia curat fins gener del 1982- als seus superiors jeràrquics, a la Direcció de l'Hospital «Niño Jesús», a l'INSALUD i al Govern, publicant en el número 937 de la revista «Tribuna Médica», apareguda el 19 de març del 1982, i sota la rúbrica «Síndrome Tóxica», l'article «Tractament amb fosfat disòdic i acetato de betametasona. La meva experiència personal». Un silenci total fou l'única reacció davant les seves iniciatives. Però a l'abril del 1987 el Dr. Sánchez-Monge encara afirmava: «Estic convençut que encara hi ha gent que es pot curar».

També altres curacions trobaren el silenci per resposta, malgrat ser més nombroses. Pot semblar lògic, donat el corporativisme de la medicina oficial i de la majoria dels seus practicants davant les medecines alternatives, però resulta inacceptable si es pretén la curació de malalts. Un mínim -a l'espera de noves informacions- de quatre equips de medicines alternatives aconseguiren sanar a nombrosos afectats: dos equips (un de Madrid i un altre de Barcelona) amb homeopatia, un altre amb acupuntura i un quart combinant macrobiòtica, pressopuntura i hidroteràpia.

En nom d'aquest darrer equip, el professor Rallo edità el 1983 el llibre «La síndrome tòxica, un repte a la medecina». D'ell extrec les següents escenes... amb l'esperança que la seva difusió ajudi a canviar l'escenari.

Per aclariments, informació complementària, bibliografia, crítiques, etc., així com per a organitzar debats o considerar altres propostes i inciatives escriure a: Lluís Botinas. Centre Orientatiu de Bio-Regeneració Aplicada (C.O.B.R.A.).

Article publicat a «El Correo del Sol» d'octubre del 1989, revista «Integral» número 118. 


free-news.org