El meu contacte amb les drogues es remunta als 14 anys, en els què començo a fumar porros, pendre psicotròpics barrejats amb alcohol, anfetamines i «tripis». Més endavant afegeixo el consum de «speed», mescalines i cocaïna. Als 19 pateixo un accident i em tenen què fer una transfussió de sang.

Als 21 anys començo a consumir heroïna per via intravenosa. En aquest temps estic convivent amb Mamen, els dos consumim i la convivència es fa insoportable. Tres mesos després de trencar amb ella em comuniquen que ha mort i durant l'enterrament els seus familiars em diuen que és convenient que em passi per l'hospital i parli amb el metge que la va asistir els darrers dies. En aquests moments no m'imagino ni què es pot tractar i la curiositat de saber com va morir em va dur fins allí.

Mamen ha mort d'hepatitis fulminant i tenia SIDA!, em diu el metge, així que és molt probable que tu també la tinguis, et tens que fer les proves.

Era l'any 1988, les notícies sobre els estralls que estava causant la SIDA als Estats Units eren alarmants, però a l'Estat espanyol i tan d'aprop meu no m'ho esperava. De totes formes tenia clar que Mamen en aquests tres mesos havia estat cercant la mort, que l'havia trobat i tenia la confiança en que jo no havia contret res.

Em vaig fer tres proves en un any i se'm detectà una «hepatitis C», però resultats negatius davant el VIH. Vaig seguir duent la meva marxa com sempre, temporades d'ús i abús de drogues, festes i males companyies.

L'any 1991 vaig entrar en un centre de dia per a desintoxicar-me de les drogues, només aguanto uns mesos, i a l'octubre del 1993 ho torno a intentar després d'una operació a vida o mort per un coàgul al cap degut a un altre accident. Em tornen a demanar anàlisis i és aleshores quan em diagnostiquen de seropositiu, dient-me que probablement l'infecció de VIH em vingui de temps enrere, doncs els CD4 marquen 480, xifra que consideren baixa.

Aparentment no li dono importància al diagnòstic, però la por i el dubte existeixen. Considero que és normal, que durant molt de temps he estat agredint al meu organisme i per algún costat tenien que sortir els excesos, em recomanen pendre la medicació (Retrovir en aquests moments), però quelcom dins meu em fa desconfiar de tot aquest muntatge al voltant de la SIDA i el trobar-me amb un article de Lluís Botinas a la revista «Más Allá» em dona força i em reaferma en aquest sentiment.

Sobre tot el conéixer a Tere es el que més força em dona. Ella té clar que no li toca experimentar la SIDA i m'ho demostra durant quatre anys que estiguerem cercant descendència i trencant els esquemes als metges que em duien a mi i a ella. No podien entendre que no es contagiés, arribaren a demanar-li que els servís de conillet d'índies per a veure el motiu de la seva immunitat. Per a mi estava clar i aquesta demostració d'amor i fe em serviren de molt, em potenciaren en la meva recerca de la veritat, en el cercar alternatives que m'omplissin, en escoltar a aquesta veu interior que sempre havia ignorat i vaig començar a valorar la meva vida, eren moltes les oportunitats que m'havien donat i no podia seguir passant-les per alt.

Durant aquest temps la SIDA es va dur a molts amics i coneguts, uns per què no es cuidaren i altres, com Carmen (ex-companya), confiaren en una medicació que era una bomba i va anar acavant amb la poca energia vital que li quedava.

Jo vaig començar a fer ioga, a interessar-me per la filosofia budista, taoista, hinduista, a estudiar medicina tradicional xinesa, però com sempre seguia sent un inconstant, la meva ment estava confusa per tant ús de drogues, les ansies de voler-ho tot ràpid i amb la llei del mínim esforç em seguien dominant. Després de temporades de cuidar-me, tornava a recaure i cada cop patia més autodestrucció. L'autoestima estava per terra i era més dur tornar a aixecar-me el cap.

Però «els camins del senyor són inescrutables» i «tot el que ens passa és el millor», són dos filosofies que jo poso sempre en la meva vida i que mai no deixessin de sorpendre'm i deixar-me maravillat de com es pot confabular tot per a què s'acompleixin els nostres anhels, desitjos, destins, anomenem-ho com volguem i per a què d'allò traguem el nostre aprenentatge, que a la fi és el que venim a fer en aquesta vida.

Així fou que vaig tocar fons i vaig tenir que arribar a estar en el més baix per a decidir-me a entrar al «Proyecto Hombre», en principi como paliatiu als problemes judicials que m'havia cercat, trobant-me després que el fer aquest programa seria el millor que em podia haver passat.

Només començar a asistir als grups d'autoajut començaren les crítiques a la meva postura dissident per part dels meus companys, un munt d'ells etiquetats de seropositius però que es limitaven a seguir les pautes que els marcaven els metges sense questionar-se res. Davant la meva postura, es limitaven a dir que estava boig, que m'ho pensés millor, que no anava durar res, que després seria tard..., tota una sèrie de condemnes amb les quals tractaven de protegir-se i afirmar-se en el seu engany. El trobar-se una persona que els feia questionar-se tota una versió oficial els hi era incòmode, encara que després d'un temps hi hagué algún que em demanà informació.

Seguia fent-me anàlisi i cada cop els recomptes de CD4 eren més baixos, sorgia alguna malaltia oportunista o més aviat signes de feblesa com peu d'atleta, fongs a la boca, herpes genital, símptomes que jo tractava puntualment i desapareixien. Vaig estar prenent Septrim durant una temporada. Això crec que em va fer empitjorar i un cop mentre estava vivint a la Comunitat Terapèutica «L'Espill», on ja els mateixos terapeutes em questionaven el fet de no voler pendre medicació pel VIH, davant una infecció de gola que vaig tenir, una baixada en els resultats dels CD4 per sota de 175, l'estrès que allí vivia, l'alimentació i la por a no estar fent les coses bé.

Em vaig trobar amb l'assetjament dels companys, terapeutes, familiars i metges i em varen convéncer per a pendre la medicació (Epivir, Zerit). Vaig accedir a pendre-les o més aviat em vaig veure forçat a això. Era molta la pressió rebuda i em sentia molt sol a la meva lluita, així que em vaig posar a cercar on recolçar-me, vaig cercar telèfons a les revistes on havia llegit informació dissident i vaig pendre contacte amb l'Associació de Vencedores de la SIDA (AVS), els vaig explicar el meu cas i aviat em donaren fulletons, fotocòpies d'articles i varis telèfons de dissidents de València als que no vaig trigar en trucar i en els que vaig trobar el suport que necessitava.

Ja no em sentia sol, comptava amb més gent afí a la meva manera de pensar, i tenia arguments i bases amb les que defendre'm dels atacs de por dels oficialistes. Després de mes i mitj em vaig tornar a fer anàlisis i em va sortir la càrrega viral indetectable i «les defenses» m'havien pujat a 224. Eren els resultats que tots volien escoltar i així tots quedaren tranquils. Jo vaig cremar la medicació que em quedava a una falla que ferem a «L'Espill», on digueren de posar-hi tot el dolent que ens havia passant aquest any per a cremar-ho.

Vaig seguir cercant alternatives per a una salut que havia minvat durant molts anys i que ara requeria bastantes cures. Per a res posar-me més tòxics, ja possin legals o il·legals. Vaig conéixer la filosofia higienista i vaig tenir l'oportunitat d'anar a col·laborar a la Casa de Repòs i escola de Salut «Los Madroños», on avui continuo amb una salut excel·lent i amb grans ganes i forces d'ajudar a altres que, com a mi, el fet d'haver estat «etiquetats» els hagi servit per a plantejar-se un canvi de vida.

Yo he anat cercant, per ara em sent segur i convençut en la postura higienista que resumeixo en paraules de la Doctora Almudena¹: «L'estat de salut depèn de l'estil de vida, a un estil de vida d'acord amb les lleis naturals millor salut, a msura que ens apartem d'aquestes lleis naturals aparéixen els problemes o malalties. L'higienisme ensenya a millorar els nostres hàbits (alimentació vegetariana, natural, equilibrada i ben combinada, repòs, contacte amb la naturalesa...) i així potenciar el poder d'autocuració del cos i recuperar l'harmonia perduda», paraules que ratifico per la meva pròpia experiència.

Os animo a que al menys us doneu l'oportunitat de canviar i deixar enrrere velles pautes que no porten res de bo i que les aneu substituint per altres més a to amb la natura, no compreu tot el que aquesta societat de consum us vol vendre. Som vida i com a tal estem condemnats a viure.

Aquest és el meu testimoni, testimoni de vida, de recerca, de canvis i de lluita que mai no s'atura, testimoni d'amor i fe d'algú que va escoltar el seu interior i va apostar per ell.

¹Metge-higienista, directora de la casa de repòs de «Los Madroños».