La recerca de la convivència amb el HIV.

Fa quinze anys, i just desprès d'haver tingut el meu primer fill varen catalogar-me com a portadora d'un virus mortal.

Ell meu fill també n'era portador així com el meu marit. Era l'any vuitanta-cinc, i per tant no hi havia massa informació sobre el tema que arribés a les nostres mans

La medicina, però, ja va encarregar-se de posar-nos la por al cos amb l'amenaça d'una mort inminent.

Tot això va suposar un replantajament important de la meva vida així com una recerca ja en aquells moments, d'ajudes alternatives que ens donéssin una altre visió del «problema».

En part, la recerca va ser motivada pel fet que el meu marit va començar a posar-se molt malalt, encara avui mèdicament no se massa bé de què, el que si que es cert, es que a partir de la fatídica noticia, va entrar en una espiral depresiva de la que ja no s'en va sortir.

Va morir tres anys després. Segons la partida de defunció va ser deguda a una «aturada cardiorespiratòria SIDA».

Dos anys més tard l'any 1.990, vaig ajuntar-me amb un altre home que també era portador del virus i que estava molt pendent de les analítiques i de les revisions mèdiques. Ens van comunicar, donats els resultats de les anàlisis, sens dubtar-ho ni un moment que l'única solució per allargar la nostra vida era pendre AZT. Jo vaig decidir, des d'un convenciment intuitiu que no pendria aquell medicament. Era com si ens volguessin comvéncer de l'existència d'una malaltia que patíem, pero que jo no sentia ni física ni mentalment. Ell va morir.

La diferència, en aquests moments de dubte, que hi ha entre viure i morir es la de fer-se un replantajament total de la vida, una anàlisi profond del que hem fet i quines son les motivacions que ens hi han portat i donat a que hem decidit viure, canviar tots els patrons de comportament.

A aquestes conclusiòns, i de moltes altres vaig arribar-hi després d'un profond esgotament vital. Físic degut al consum de drogues i a la vida desorganitzada que duia. Esgotament mental, emocional, etc. Jo tenia aleshores trenta-i-un anys, i havia tingut el meu segon fill feia un; el meu estat general era força patètic, i el meu segon company era a punt de morir.

Després d'aquesta mort i la d'altres amics, vaig dedicar-me molt a poc a poc a refer la meva vida, a canviar, a renovar-me absolutament en tots els aspectes: tant interiorment com el meu entorn, el meu espai de vida; vaig desfer-me d'objectes, mobles, etc. que em portaven records d'un món que volia deixar enrera. Moltes hores de solitud volguda, de reflexió, llegint llibres d'autoajut, practicant el silenci i, sobretot, escoltant el meu jo interior.

Van ser quasi dos anys de vida monacal i de recerca. Evidentment continuava treballant al meu taller, doncs haviem de menjar; tinc dos fills als quals, sobretot en aquells moments, m'hi vaig dedicar plenament, tot poc a poc, i a ells els hi agraiexo la vida.

Estic absolutament comveçuda del poder de la ment, i de que la força i les ganes que tu tinguis de viure i sobretot de creure en la saviesa de cos fa que al teu voltant s'acostin les ajudes necessaries per en sortir-t'en.

L'ultima analítica va ser l'any 1996, «l'expert en medicina de torn» sense dubtar-ho gaire, ni cuestionar-se el meu estat de salut que per cert és formidable, em va sentenciar que: si jo no prenia els còctels que en aquell moment eren el darrer crit en medicina, jo moriria en uns dos anys. I això senyors és molt bèstia!!! . Jo em sentia bé, no patia cap malaltia. Perquè donçs m'estaven intentant convéncer de que jo era una malalta crònica i que havía de prendre una medicació altament tòxica pel cos i, per tant, amb uns efectes secundaris terribles. Tot això era «imprescindible» per curar no sé ben bé què.

En aquells moments, i amb una força interior que no sé d'on sortía, vaig dedicar-me a recollir informació, llibres, premsa, diverses associacions, etc.

Vaig visitar diversos metges, i m'adonava que els posava en dificultats a l'hora de respondre les meves preguntes.

Amb tot i això vaig decidir que, si efectivament m'havía de morir, seria molt millor que fos d'una forma natural i sense destruir-me el cos d'aquella manera, francament, no s'ho mereix.

He d'agraïr a la medicina un bon troç de depresió, d'enfonsament i dubte. Mals estars inseguretat, tristesa,... que molt posiblement van influir en baixar les tan preuades defenses que ells, com en una heroica croada (comercial, aixó si), intenten defensar d'un pobre contrincant fantasma.

Crec que hi ha moltes alternatives per mantenir el cos i la ment en forma, i que la vida es un seguit de proves a superar. Cal sobretot una profonda convicció de canvi; per què a la nostra vida entrin coses noves i diferents. Hem de fer espai i treure tot allo que és vell, emocional, fisic i material, renovar tant com sigui posible, i sempre amb esperit de transformació.

No hem de caure en la autocompassió, l'esport preferit de l'ésser humà, i mirar de compendre per que ens passen les coses. A la fí, sempre decidim única i exclusivament nosaltres sobre la nostre vida i sobre com volem que sigui.

Demanar ajut es molt bo.

Dins del camp dels ajuts hi ha moltes opcions, que et donen una prespectiva molt diferent de la vida.

Ara, fent la reflexió sobre la mort dels meu dos companys, he arribat a la convicció que ells estaven cansats de viure i que hi tenien tot el dret. Que lluitar per viure no era el seu objectiu. Objectiu que jo no comparteixo. Sento que val la pena viure i que cada dia és una nova experiencia que val la pena no perdrés.

Amb carinyo. Flora.


free-news.org