Si això serveix per a que algú, angustiat pel seu diagnòstic, vegi en mi un exemple, una evidència palpable que existeixen altres mètodes de curació, i amb això neutralitzi el pesimisme que l'hagin infós els seus metges, em dono per satisfet.

Que quedi clar que cadascú ha de trobar el seu camí. Les tècniques curatives que a uns els hi funciona bé, a altres no els hi serveixen. Però d'allò que si és segur és que sempre hi ha una manera de curars-e. Busca'l i ho trobaràs. Si jo puc fer-ho, tu també pots.

La notícia fou un cop brutal. Lo primer que vaig sentir fou por autèntica, però no per l'anunci de la mort en si, sino per la possibilitat d'una malaltia llarga, amb deteriorament lent i possiblement dolorós, a més a més del sofriment afegit per la meva família i amics.

Recordo que també vaig sentir ràbia al confirmar les contradiccions d'un sistema mèdic, en el qual no tenia cap confiança ja en aquella època, que per un costat propugnava als quatre vents la prevenció de la malaltia amb l'adopció d'unes mesures bàsiques per a evitar contagis i després silenciava a perpetuïtat els resultats d'una prova, realitzada a més a més sense el consentiment del pacient.

Durant la resta del dia vaig estar com esvaït, donant voltes i voltes als pensaments més dispars. I per la nit, i també a la nit següent, vaig plorar. Vaig plorar molt.

Pensava en lo injust del destí. Per què a mi?. Per què ara?. Tenia 38 anys i després d'una infantesa normal i feliç, de la meva juventut no puc dir lo mateix. Des de molt jove em vaig trobar immers en una lluita interior per la no acceptació de la meva condició homosexual, que era contrària als dictats de la cultura i la societat en la qual m'havia criat, duent-me a tres intents de suicidi, el primer d'ellos als 17 anys.

I quan, a la fi, havia encarrilat més o menys la meva vida, i havia trobat una raó per a seguir vivint, desterrant definitivament les idees autodestructives, la fatal notícia feu que tot es trontollés de nou. No havia demanat molts cops morir?. Doncs aquí tenia la mort servida en safata. Només que no era aquesta la idea de mort que jo tenia en la ment.

Quan vaig anar al meu metge homeòpata tampoc vaig escoltar d'ell allò que jo esperava: «que tingués una solució per la Sida». Així que em vaig posar únicament a pendre oligoelements i a esperar les possibles complicacions per tractar-les en el seu moment.

I quan ja m'havia tornat a plantejar el suicidi com l'única alternativa possible, es creuà en la meva vida el Lama Gangchen.

Em vaig assabentar per una amiga que un Lama Sanador Tibetà anava a Madrid a l'octubre. Això em va obrir una llum d'esperança. Si la medicina occidental no tenia solucions per a mi, a lo millor les tenia la medicina oriental.

Entre les recopilacions d'informació que anava fent, un cop recuperat del xoc i del desànim inicial, vaig trobar dades sobre la Medicina Tibetana i els seus tractaments per la Sida. Això resultà molt encoratjador. També tenia notícies d'altres tractaments, tant alternatius com alopàtics, que semblaven prometedors.

Em vaig posar en mans del Doctor Lobsang, el qual em va prescriure un tractament que vaig seguir fidelment durant un any. En ell, a més a més de medicines, vaig incloure dieta i un règim especial pels dies de lluna plena. Resultava molt estrany i increïble que un metge expliqués que la malaltia tenia relació amb la llei de causa-efecte (Karma), procedent inclús de vides anteriors.

En el temps que durà el tractament no vaig observar cap canvi. La meva salut, com sempre, era bona. Els anàlisi, en canvi, seguien oferint recomptes de T-4 a la baixa.

A l'any següent vaig abandonar la medicació tibetana i com havia travessat la fatídica barrera de 500 T-4 (concretament 456), el servei de Medicina Interna que em controlava, em plantejà iniciar el tractament amb AZT, i encara que en aquell moment jo no disposava de les dades sobre la toxicitat i els efectes secundaris dels nucleòsids anàlegs, la negativa fou immediata. No vaig necesitar meditar-ho durant un sol segon. L'estupor dels especialistes fou majúscul al veure que menyspreava una medicació molt cara i sofisticada, que tenia la sort de rebre gratuïtament mitjançant la Seguretat Social i el privilegi de ser un dels pocs que tenia accès a aquests protocols pels que sospiraven molts altres. Vaig tenir que explicar-los que como jo no creia en la seva medicina, els seus fàrmacs no podien ajudar-me, però que no descartava la possibilitat que en un moment de pura desesperació tornés allí, suplicant de genolls la medicació que ara, lúcidament, rebutjava.

Ells m'amenaçaren amb prediccions futuristes sobre la meva mort imminent, però jo els vaig demanar, si us plau, que em consideresin una excepció dins de les seves estadístiques, perque únicament jo podia decidir quant i com havia de viure.

El meu homeòpata em proposà, a instancies meves, fer un tractament d'Isoteràpia Sanguinia, que dugué a terme al llarg de deu mesos de l'any 1994 i 5 mesos més en el 1995.

Els resultats que anava obtenint eren dispars i no guardaven relació ni amb les aplicacions dels succesius tractaments ni amb l'estat de salut. Les xifres oscil·laven des dels 410 T-4 a uns sorprenents 1.072 T-4 (en prova realitzada en diferent laboratori), 700 T-4 en el següent anàlisi, 555 en l'altre, etc.

Durant tot aquest temps vaig també posant a prova altres tècniques que en el seu moment em semblaren vàlides. Feia Ioga i Rites Tibetans a nivell físic, vaig assajar suplements alimenticis com l'oli d'Onagra, vaig treballar amb la respiració fent Renaixement; per la ment usava afirmacions, visualització, etc., fins un total d'una vintena de teràpies, algunes més esotèriques: Tao Curatiu, dos nivells de Reiki, Teràpia Mística, curació amb vidres i pedres, etc., inclús vaig arrivar a parlar amb una dona d'Astorga, anomenada Esther, que deia estar connectada amb els estels, i que m'oferí una curació a canvi de res; simplement devia confiar en que des d'allí dalt estaven treballant en la meva recuperació. El no va més d'aquesta ansiosa recerca es plasmà en una peregrinació místico-religiosa a una part remota de l'altiplà del Tíbet (la zona sagrada de la muntanya Kailàs i el Llac Manasarovar), creuant a peu la barrera dels Himalaies en una expedició quasi d'aventura.

Per altre costat, anava augmentant la meva informació amb lectures de tipus dissident, que oferien una visió de la malaltia diametralment oposada a la teoria oficial, la qual cosa em va ajudar molt.

Cada cop anava entrant més pels temes d'autocuració, autoajuda i per les teràpies de tipus subtil, confiant més en la meva pròpia capacitat per a sanar. Poc a poc, no se molt be com, vaig arrivar a l'intuició i al posterior convenciment que la curació està dins d'un mateix i no fora com habitualment pensem. El cos te els seus mecanismes propis d'autoreparació, que funcionen inclús en les malalties greus i en les anomenades incurables.

Acostumats a cercar la sanació fora, mitjançant medicacions, anant de tractament en tractament i augmentant la fustració al veure que no aconseguim l'esperada millora. La ment s'inserta aleshores en sentiments negatius (depressió, ansietat, culpa, etc.) que deterioren encara més el procés.

Amb freqüència oblidem que tenim quelcom més que un cos i una ment, anomenem-la ànima o esperit (encara que soni a religió) i l'autèntica sanació passa per un treball no només físic i mental sino també espiritual.

Un altre punt important en el procés sanador és quan hom se n'adona que la malaltia no l'ha tocat en sort, no és cosa de l'atzar o del destí, sino que es quelcom que cada persona atreu a la seva vida amb els seus actes, per a donar-se l'oportunitat de créixer espiritualment. La malaltia no és una desgràcia, sino un autèntic regal: és l'únic estímul capaç d'obligar-te a resodre els teus conflictes més profonds.

Recordo que quan llegia cartes de gent que donava les gràcies a la sida o al càncer perque això els hi havia canviat la seva existència, pensava que estaven mal del cap o que parlaven per pura resignació. Però ara ho veig clar, perque a mi m'ha arribat també aquesta visió. Qué seria de mí sense la sida?. On estaria jo?. Segur que no estaria fent excentricitats amb el Lama Gangchen, ni aixecant-me una hora abans, tots els dies, per a fer la Sadhana, ni prestant atenció al meu cos ni a la meva ment (i molt menys a la meva ànima). Prefereixo mil cops estar on estic i dono gràcies a la meva malaltia pel canvi que ha fet en la meva vida.

En aquest procés d'evolució, ha jugat per a mi un paper primordial l'Autocuració Tàntrica del Lama Gangchen Rimpoché.

Porto practicant l'Autocuració des del Congrés de Medicina Tibetana de l'any 1993. Al principi em semblava complicada i per a una mentalitat occidental resultava poc menys que increïble que amb només realitzar uns gestos i recitar unes paraules poguessin obtindre's beneficis palpables. Jo, malgrat no estar del tot convençut, feia la Sadhana, de forma esporàdica, per si de cas.

Poc a poc vaig anant observant, encara que mai no tingué complicacions de salut dignes de tenir en compte, que els meus millors moments, aquells en els quals estava més animat, més vital i més tranquil, sorgien amb motiu de la pràctica tàntrica.

Vaig anant experimentant més i més, arribant a la conclusió que havia una correlació directa entre Sadhana i pau interior. Quan més feia la pràctica, més en pau em sentia amb mi mateix i amb els demés.

Arribà un moment en que el càntic de mantres i la realització dels mudres deixà de ser quelcom rutinari o mecànic per a convertir-se en un gaudiment, que es feia més vivificant amb l'introducció paulatina de visualitzacions, símbols, colors, respiració, etc.

Fou a arrel del meu viatge al Tíbet, l'agosto del 1994, quan vaig começar a fer la Sadhana sense faltar un sol dia. A part de la sensació de pau mental i espiritual, arribava a vegades a percebre sensacions físiques com una calor ascendent per la columna vertebral.

Des de llavors, l'Autocuració Tàntrica ha entrat a formar part de la meva vida quotidiana, rebent així, de forma subtil, els beneficis d'un sistema sanador que ha arribat des d'un saber milenari fins nosaltres mercès a la generositat i la compasió del Venerable Lama Gangchen Tulku Rimpoché, del que em considero un afortunat deixeble.

Epíleg.

La meva situació actual és d'estabilitat total. No faig cap tractament ni prenc cap medicació. En el penúltim dels meus controls periòdics, davant la milloria inexplicable, el Servei de Medicina Interna ordenà un conreu del V.I.H. que resultà ser negatiu, però fins el dia d'avui ningú ha pogut donar-me una explicació satisfactòria del fet.

Estic decidit a no fer-me més anàlisis perque fonamentalment no estic malalt de res i perque els recomptes de T-4 s'han demostrat inadequats i obsolets per la mateixa medicina oficial, i només serveixen per a fer ostatges de la por als seropositius que veuen angoixats com el seu propi terror fa decréixer les xifres progresivament.

Si em sorgís alguna complicació acudiria a l'homeopatia, les Flors de Bach o qualsevol teràpia tova.

Em nego rotundament a pendre cap medicament que tingui efectes secundaris per la seva toxicitat (i no em refereixo només als antirretrovirals, sino als simples antibiòtics, vacunes i un llarg etcètera), recordant sempre el primer principi Hipocràtic que la nostra medicina sembla obviar i que diu: «Primum non nocere» (lo primer: no danyar).

Estic en contra de la profilaxis que propugna l'ingesta desproporcionada de fàrmacs a mode de prevenció.

Estic a favor de la Curació Espiritual, amb totes les seves connotacions, enfront a la merament física.

Practico l'Autocuració Tàntrica del Lama Gangchen diariament amb autèntica fe en el seu poder sanador.

Soc conscient del gir radical que he donat al meu ser i vull insistir cada cop més en aquest canvi personal que he iniciat mercès a la meva malaltia, duent a la meva vida els pensaments i les accions que crec correctes, rememorant constantment aquells versos dels Upanishad que diuen:

Ets allò que és el teu desig profon i impulsor.
Tal com és el teu desig, així és la teva voluntat.
Tal como és la teva voluntat, així són les teves obres.
Tal como són les teves obres, així és el teu destí.

El projecte que tinc en ment consisteix en crear grups de autoajut, a nivell de cada ciutat, o millor encara, de cada barri, agrupant a malalts de tot tipus que cerquen el camí de la curació. Es disposaria en cadascú d'ells d'un lloc on reunir-se periòdicament per a intercanviar informacions i experiències, per a realitzar pràctiques adequades que milloren la qualitat de vida, i sobre tot per a donar i rebre el suport moral imprescindible per a conreuar l'autoacceptació personal i despertar els propis mecanismes curatius.

Un lloc on el lema principal podria ser: «M'ajudo a mi mateix a base d'ajudar als demés».
 

Sida:

• Reconstruint la Sida: de varis autors.
• Repensar la Sida: de varis autors.
• Sida: juí a un Virus Innocent. Enric Costa. Edicions Mandala.

• Vosté Pot Sanar la Seva Vida. Louise H. Hay. Edicions Urano. Cercle de Lectors.
• La Curació Espontànea. Andrew Weill. Edicions Urano i Cercle de Lectors.