Vaig a explicar, d'una forma resumida, la meva experiència dels darrers catorze anys.

L'any 1985 vaig decidir practicar exercici en un gimnàs per abandonar uns mals hàbits de vida.

Vaig conèixer una noia amb qui vaig anar a viure. Aleshores començava a treballar de fotògraf de premsa.

Fent una «guàrdia» a l'Hospital Clínic a un personatge famós, vaig tenir l'oportunitat de donar sang per a una nena amb leucèmia.

A les dues setmanes, vaig rebre una carta per a que anés a l'hospital. Em donaren la fatal notícia: havia donat positiu al test del VIH.

Em digueren que havia de conservar la calma, doncs no era quelcom ràpid (la mort) i podria esdevenir entre any i mig i tres anys.

Així vaig pasar un mes bastant afectat, pensant com n'és de feixuc esperar la mort. No creia que pogués seguir vivint l'any següent, però mercès a la meva companya, uns amics i familiars, em vaig refer i vaig seguir interessat en el meu treball i gaudint del meu temps lliure.

Em feia controls de sang a l'hospital, cada tres mesos. Els meus índexos eren d'assimptomàtic, però em proposaren participar com a «conillet d'índies» en un estudi internacional a «doble cec» d'un fàrmac, és a dir que ni jo ni el metge sabiem si era el fàrmac allò que m'anava a prendre.

Em vaig sentir pressionat al escoltar al metge dir-me que era una bona oportunitat abans que el virus comencés a atacar-me. Havia de signar un paper conforme jo era l'únic responsable dels efectes nefasts del tractament i no els metges o la marca farmacèutica.

El vaig signar com un imbècil i vaig començar a pendre un gram d'aquell producte, repartit en dos preses al dia.

Als quatre mesos vaig haver de ser ingressat a l'hospital degut a una anèmia que va estar a punt de costar-me la vida. Segons un paper signat pels propis metges, la causa era el producte que prenia, doncs una de les conseqüències de l'AZT era l'anèmia (a més a més d'altres 25 efectes secundaris més).

Una setmana després vaig sortir de l'hospital, però abans vaig tornar a participar en un estudi científic en el qual em varen extreure de la cama un troç de teixit muscular, segons em digueren, per a «investigar la malaltia».

Després em vaig assabentar que no era oficial l'investigació en aquell centre.

Tres mesos després, en una visita per a recollir anàlisi, em proposaren tornar a pendre l'AZT, però reduïda la dosi a la meitat, avalat això amb un estudi internacional del benefici del producte i explicant-me com de terrible seria el virus en el moment en el qual m'ataqués.

Pressionat, vaig començar amb el tractament. Després de tres anys de pendre'l, i continuar amb una vida condicionada per no oblidar de pendre el medicament i els seus efectes indessitjables (pèrdua de memòria, pèrdua de pes, cansament, etc.), al departament de l'hospital em digueren que havia de començar a combinar l'AZT amb el DDI, doncs la meva evolució era bona, em mantenia amb bona salut i això, segons ells, no era normal, donat que altres persones havien començat a desenvolupar malalties entre l'any i els tres anys; això si, deien que la causa era el VIH.

Així que, un altre cop, vaig seguir els consells del metge i vaig tornar a adaptar-me als horaris i mètodes de presa del nou combinat. El DDI era pitjor que l'anterior. Havia de pendre'l mitja hora abans dels menjars, amb l'estòmac buit, i encara avui, quan oloro «6 en 1» (derivat del petroli) em recorda aquell terrible producte.

Em produïa ganes de vomitar, perdia la gana i tota una llista d'altres efectes secundaris que ja m'advertien en els prospectes. Però, segons els metges, era la millor forma d'evitar que el virus s'activés algún dia.

Després d'un any amb aquest còctel de verins, vaig demanar al metge que em canviés el DDI per un altre medicament, doncs cada cop em feia sentir pitjor.

En les meves analítiques s'observava un augment de transaminases i problemes en ronyons. Així que em varen substituir el DDI pel DDC, que era unes píndoles més petites i més fàcils de pendre.

Però les meves analítiques demostraven que el meu fetge i els meus ronyons seguien estant afectats.

Any rera any, deixava de veure cares conegudes en la sala d'espera de la recollida de resultats i fàrmacs. Cada cop erem menys els que aguantàvem aquells medicaments.

Després de cinc anys continuava assimptomàtic. Un dia arribà a les meves mans un diari amb la convocatòria d'unes jornades sobre medicina natural, en les que es parlava d'enfocaments i tractaments diferents per la SIDA. Allí vaig escoltar per primer cop que no estava demostrada la relació entre el VIH i la SIDA i que era possible viure sense medicaments al·lòpates.

Vaig conèixer persones que m'explicaren la seva experiència. Vaig recollir material científic i informatiu i, després de dues setmanes, vaig decidir deixar els tractaments de l'hospital (DDC i AZT).

Per a tranquilitzar la meva ment, vaig pendre uns productes homeopàtics i vaig fer una desintoxicació del fetge i del ronyó amb unes herbes.

Als dos mesos vaig tornar a l'hospital i vaig tornar a fer-me una analítica. La doctora em va preguntar què havia pres, doncs els meus resultats eren millors i mostraven una recuperació del fetge i ronyons.

Li vaig explicar que havia deixa't de pendre els medicaments que ella em receptava i que des d'aleshores em trobava millor i que coneixia a més persones que també es trobaven bé sense pendre'ls. Li vaig oferir informació d'una corrent de científics i metges que explicaven altres causes de les malalties relacionades amb la SIDA i que ser seropositiu no significava desenvolupar alguna malaltia.

Em va acomiadar cridant-me dient que em moriria l'any que ve, a la qual cosa li vaig contestar que jo no anava a l'hospital per a que em cridèssin i em sentencièssin a mort. Des d'aleshores no hi he tornat a anar, ni tan sols per a fer-me les analítiques.

Han passat cinc anys, des de que vaig deixar aquells verins, el 18 de novembre del 1994. En aquest temps he pres algún analgèsic per a extraccions dentàries i res més.

Mitjançant l'associació COBRA vaig conèixer múltiples mètodes per a mantenir la salut (fitoteràpia, reflexologia, psicobiologia, acupuntura, etc.) els quals he posat en pràctica. També he assistit a cursos de biologia, medicina, epidemiologia per a entendre les raons de la salut i la malaltia que realitza aquesta associació amb la qual he col·laborat.

Afirmo que no crec en el suposat VIH i animo les persones afectades per un resultat positiu al test que no ingressin a la llista de víctimes dels verins farmacològics i intentin mirar més en la seva vida per a poder corregir allò que no està bé i d'aquesta forma tenir una harmonia entre ment, cos i esperit.

Cuidar l'alimentació (macrobiòtica, vegetariana, etc.) fer un mínim d'exercici (no esport excessiu), no treballar massa i dedicar més temps a aquelles coses que ens fan sentir bé a nosaltres i als demés són les bases d'una prevenció de les malalties i enforteixen la salut i l'alegria.

Salutacions.