Un exemple més de la superdesinformació en el nostre pais donat que aquest treball publicat en els mitjans de comunicació quotidians en els Estats Units no ha estat recollit per cap dels nostres mitjans que se suposa tenen el deure d'informar-nos, en contrast amb la seva descarada promoció del medicament AZT pel tractament de la SIDA però que segons nombrosos cientifics produeix SIDA.

«Jo era professor de l'Escola de Medicina Mount Sinai, a Nova York, fa tres anys» recordava Arieff ara professor de medicina en l'Universitat de Califòrnia a San Francisco.

«Em presentaren dos casos de pacients de SIDA que havien mort amb inexplicable «acidosi làctica», un creixement dels productes metabòlics en cèl·lules». «No em podia imaginar lo que els hi havia ocorregut».

Arieff no pogué oblidar els casos. En realitat, quant tornà a casa seva, començà a cercar si podria haver més. Prop de l'estiu de 1991, havia trobat set casos de persones amb el virus VIH que havien pres un desordre conegut com Tipus B acidosi làctica. Quatre d'ells estaven prenent la droga AZT i els altres tres l'havien pres anteriorment. En novembre d'aquest any, presentà la seva sèrie de casos en una assemblea a Baltimore, Maryland.

Arieff no es troba sol. Una dotzena més de científics en els Estats Units també havien notat lo mateix. Alguns d'ells, sabien que en casos on una autopsia havia tingut lloc, sovint el fetge del paciente estaba distès i ple de grases, un signe de sever (encara que no sempre mortal) dany orgànic.

Questió de temps i sort:

Aquest rar efecte de la droga més popular per a combatre la SIDA fou com descobrir el llunyà pulsar d'una galàxia en l'espai. Estava allí sempre, pero la ciència necesitava temps, sort i treball per a finalment escoltar el seu missatge entre els altres sons del cosmos.

Més evidències dels perills de l'AZT sorgiren el juny (1993), durant un estudi controlat d'un tractament per l'hepatitis B. Cinc pacients moriren després que sufriren dany en el fetge i «acidosi làctica».

L'acceptació de lo que sembla estar relacionat amb fallença hepàtica, acidosi làctica i la droga AZT, demostra lo difícil que és detectar efectes secundaris de drogues, especialment en pacients molt malalts.

Sis anys i mig despré que l'AZT començà a ser usat lliurement, unes 300.000 persones han pres dosis variades. D'aquestes, seixanta-cinc han desenvolupat casos inexplicables d'acidosi làctica i fallença hepàtica, segons Burroghs Wellcome, fabricant de l'AZT.

L'AZT pertany a una classe de drogues anomenada «nucleoside analogs», que funcionen interrompint la construcció de l'ADN, el dipòsit d'instruccions genètiques en el nucli de les cèl·lules. L'hipòtesi actual és que aquestes drogues també poden ocasionalment danyar l'estructura mitocondrial. La Mitocondria prodeix les energies bioquímiques concentrades que cada cèl·lula necessita per a sobreviure. Una cèl·lula pot contenir més de 1.000 d'aquests «organets» ó mitocondries.

Les cèl·lules hepàtiques tenen gran necessitat d'aquestes energies concentrades i una cinquena part del seu volum està ocupat per Mitocondries. Quant la Mitocondria deixa de funcionar, un procés molt menys eficient comença a actuar i produeix acidosi làctica com resultat.

Quant això ocorre en cèl·lules hepàtiques, el resultat és que la grasa (un dels materials comuns en la producció d'energies bioquímiques) s'acumula en gotes visibles.

El 1989, Tung Txi Txen, un farmacòleg de l'Universitat de Yale, publicà un estudi que describia com el DDC, una droga similar l'AZT, danyava la Mitocondria en conreus de cèl·lules. El AZT no era, segons sembla, l'únic culpable.

Urgència i enteniment:

El segon estudi aparegué en el «Molecular Pharmacology Journal» i es publicà sota el títol «Comunicació Accelerada» (degut a l'urgència).

Aquesta publicació, malgrat tot, no és una de les que els doctors que tracten pacients de SIDA llegeixen sovint. Inclús, els investigadors que estaven a l'aguait dels experiments de Txen no estaven segurs de la relevància que el complexe i, a vegades, desorganitzat món de la teràpia de drogues de la SIDA té sobre els pacients.

Encara que sembli que el dany hepàtic i l'acidosi làctica podien haver estat predits, només el fet que podem observar l'ocurregut fa que les coses semblin més clares. En general, els clínics investigadors no van cercant efectes tòxics suggerits per la ciència bàsica.

«Lo que ocorre generalment és que comencem amb un fenòmen i després estudiem el mecanisme d'aquest» digué David Feigal, Director de la Divisió de Productes de Drogues Antivíriques de la FDA.

En aquest cas, havia algunes notícies de mal funcionament del fetge en pacients que prenien AZT. Pero el virus sol danyar al fetge i els pacients de SIDA que són susceptibles a infeccions del fetge. A més a més, les infeccions sanguínies poden produir acidosi làctica. Per aquesta raó, era difícil discernir què fer amb aquests estudis.

Mirant cada cas:

A mitjans de 1990, un epidemiòleg de la FDA decidí examinar cadascú dels casos reportats que demostraven reaccions adverses a l'AZT, que havien arrivat a aquesta agència ó a B.Wellcome Co. Havia centenars.

Els agrupà per sistema orgànic i notà que alguns, en la categoria del fetge, eren extranys i similars. Al mateix temps que Freiman començava el seu projecte, el cridaren de l'Institut d'Alèrgies i Malalties Infeccioses (NIAID).

Metges d'aquesta institució havien revisat l'història clínica de pacients de SIDA i havien trobat tres casos inexplicables de fetge gras.

Per agregar a la coincidència, la companyia B.Wellcome Co. (que reb la major quantitat de reaccions negatives abans de pasar-les a la FDA) estava notant varis casos curiosos de malaltia hepàtica.

«Fou molt interessant», recordava Freiman.

En 1991, catorze casos s'havien complicat. Investigadors de NIAID foren alertats. Però tot es va sumir en el silenci. Ocasionalment, alguns casos eren discutits en grups mèdics però pocs casos foren reportats per investigadors del govern ó de la Companyia Farmacèutica.

Un any més tard, Freiman presentà un estudi de vuit casos nous, sis d'ells eren mortals. Altres científics presentaren altres tres casos nous.

El gener del 1993, els estudis d'Arieff foren publicats, la qual cosa provocà que encara més casos es donessin a conéixer.

Els científics encara no estàn segurs si la síndrome és el resultat directe de l'efecte de l'AZT ó si hi ha altres causes.

Pel mes de juny de 1993, les sospites eren suficientment grans per a que la FDA demanés a B. Wellcome Co. que enviés una carta a 12.000 metges especialistes de malalties infeccioses alertant-los respecte del possible problema¹.

L'agost del 1993, la mateixa carta fou enviada a 194.000 doctors, mentre el Govern y la companyia estenen una xarxa per a atrapar alguna cosa que encara no han pogut identificar.

Font: Washington Post, 20 de setembre del 1993.

¹Que sapiguem, aquesta carta no ha estat enviada als galens espanyols.

Article publicat en el número 37 de la revista «Medicina Holística». Edita: Associació de Medicines Complementàries.